| Contactar amb El Punt - Pobles i Ciutats |
| Qui som? - El Club del subscriptor - Les 24 hores d'El Punt - Publicitat - Borsa de treball | El Punt | VilaWeb | dilluns, 20 de setembre de 2021


dimarts, 8 d'abril de 2008
>

L'ensenyament a Catalunya

Com que el govern de la Generalitat només pot adaptar els plans estatals i no adoptar models propis ni tampoc disposa dels diners necessaris per invertir-hi, es mareja la perdiu fent anar de bòlit els professionals

opinió
Grup d'Opinió de l'Ateneu d'Acció cultural (ADAC)


DAVID CASELLAS..

+ Estudiants a les portes de l'Institut Euclides de Pineda de Mar. Foto: ADELA GENÍS

Catalunya no té competències per a dissenyar un model d'ensenyament propi i diferenciat del de la resta de l'Estat espanyol. Cal que reconeguem que, pel que fa a ensenyament, com en gairebé tots els altres sectors, estem sempre supeditats a les decisions que es prenguin des de Madrid. El govern de la Generalitat de Catalunya només té autoritat per adaptar els plans estatals i per dirigir el seu funcionariat. Per tant, com que els nostres governants són incapaços de reconèixer que la qualitat de l'ensenyament mai no podrà millorar sense un model propi que s'adeqüi a la realitat cultural i social catalana, ni tampoc sense els diners necessaris per a una inversió adequada (tant en infraestructures com en recursos humans), es dediquen a marejar la perdiu fent anar de bòlit els pobres professionals que, cada cop que el conseller canvia, s'han d'adaptar a una nova manera de treballar, a unes noves exigències i a una nova modificació del currículum de l'alumne. Així, amb canvis constants, que només són estètics però que no van al fons del problema, els qui reben sempre són els alumnes, que dia rere dia veuen com els nivells van baixant.

Quan nomenen un nou conseller, s'ha de notar, ha de fer alguna cosa per distingir-se. Com que no pot canviar el model i no vol o no pot invertir més en ensenyament, el més senzill és culpabilitzar el professorat dels mals resultats de l'alumnat. Així, a l'actual conseller se li va acudir la idea brillant d'establir un sistema competitiu per tal que els centres d'ensenyament milloressin la qualitat. Això, que pot funcionar en les empreses, on la competència pot arribar a fer que una empresa hagi de tancar per ineficiència i que, en canvi, una altra progressi molt, en l'ensenyament és impossible. Què passarà amb els centres d'ensenyament que no progressin adequadament i que es quedin per sota dels altres? Els tancaran i els declararan en fallida? O els pares als quals els toqui aquell centre hauran de continuar portant-hi els seus fills, sempre que no es puguin permetre de portar-los a la privada? En l'ensenyament públic, un centre que té dificultats o no funciona adequadament no pot tancar, se l'ha d'ajudar per tal que funcioni millor. I la culpa que un centre funcioni més bé o més malament molt sovint no depèn només del professorat ni de l'equip directiu, sinó també de la realitat sociocultural del barri on està ubicat.

El primer que ha de fer un conseller, sobretot si no ha treballat mai en l'ensenyament, no en coneix els problemes ni la manera de treballar-hi, és asseure's i parlar amb els professionals. Quants centres ha visitat el conseller? Ha analitzat els problemes que tenen i ha parlat amb els professionals que hi treballen al peu del canó? No es pot proposar unes bases per a una futura llei sense ni tan sols pactar-les amb els sindicats, els representants elegits per a actuar d'interlocutors amb el govern, com passa en qualsevol altre sector laboral.

Les bases per a millorar l'ensenyament de Catalunya haurien de passar necessàriament pels punts següents: prestigiar la feina del professorat i tornar-li l'autoritat que ha anat perdent; proporcionar més professorat de suport als centres amb ràtios més altes o amb més problemàtica social; construir centres d'ensenyament que no tinguin més de quatre línies, de manera que per cada dues escoles de primària (de dues línies) hi hagués un centre de secundària; donar sortides adequades a aquells alumnes de més de 14 anys que volen aprendre un ofici i no pas estudiar; potenciar els ensenyaments professionals, fent que a gairebé tots els municipis de certa grandària s'hi puguin estudiar diversos mòduls professionals; potenciar les aules d'acollida; desdoblar algunes hores de llengua catalana per tal de poder treballar adequadament l'expressió oral i la lectura, tal com es fa en llengua anglesa; actuar decididament per a potenciar l'ús de la llengua catalana com a llengua de relació entre l'alumnat i el professorat; potenciar l'ensenyament de la història i les tradicions de Catalunya...

Això, però, exigiria una inversió massa forta que el govern no està disposat a assumir. És més fàcil culpabilitzar els professionals i canviar els currículums dels alumnes per a introduir-hi matèries noves i eliminar hores de les assignatures instrumentals. No té cap sentit que al batxillerat els alumnes només facin dues hores setmanals de català, ni tampoc que no s'ofereixi cap assignatura com ara lingüística i història de catalunya com a assignatura de modalitat per als qui volen fer humanitats o socials. En quin país vivim? Com pot ser que un alumne del batxillerat de lletres pugui acabar sense haver fet mai cap assignatura d'història de Catalunya? Al govern actual sembla que només li interessa d'espanyolitzar tot l'alumnat o convertir-los eufemísticament en «ciutadans del món». Volem educar ciutadans catalans o només volem tecnòcrates apàtrides?



Aquest és un servei de notícies creat pel diari El Punt i distribuït per VilaWeb.
És prohibida la reproducció sense l'autorització expressa d'Hermes Comunicacions S.A.