| Contactar amb El Punt - Pobles i Ciutats |
| Qui som? - El Club del subscriptor - Les 24 hores d'El Punt - Publicitat - Borsa de treball | El Punt | VilaWeb | dilluns, 21 d'octubre de 2019


dimecres, 5 de març de 2008
>

Ayza: pescador i novel·lista

L'articulista fa un repàs de la vida d'Ayza amb motiu de la presentació de la seva novel·la

el repunt

XAVIER GARCIA.

Baixo a Vinaròs per assistir a la presentació de la novel·la Les barques grogues (Ed. Antinea) que Josep Ayza Rosales, pescador de tota la vida i fill d'aquest poble mariner del Baix Maestrat, ha escrit com un retaule d'amor, ple de nostàlgia ara, a la mar de la seva infantesa, els anys quaranta. Una mar plena de «veles e vents», de «mar verda, mar blava, mar escumejanta», de «vinyes verdes vora el mar» i així –amb March, Maragall i Sagarra– fins a esgotar els poetes que han cantat l'atzur marí, que deuen ser tots.

Josep Ayza (conegut fonèticament per Aixa i políticament amb el sobrenom el Ros) ja se'n va cap als setanta-dos, vull dir que té prou fato al seu darrere per escriure aquest i molts altres llibres com aquest sobre la seva experiència vital, professional i política, que de tot hi ha hagut en l'ampla mar que ha llaurat: de les Columbretes a l'Empordà, passant per la de Vilanova, on recalà a partir de 1954 i fins ara mateix.

Vinc a referir-me que Josep Ayza, amb divuit anys, va plantar l'àncora a la meva ciutat natal, que aquells anys ja tenia port pesquer, refugi segur per a les barques que fins aquell moment s'estenien sobre els arenals, arrossegades a força de braços per una estirp marinera avui ja desapareguda. Tot aquell moviment de sang, de nervis i de renecs va ser pintat tan divinament per Alexandre de Cabanyes que, veient-ho, sembla que els sentiu.

El meu amic és fill directe de tot aquell esforç per portar peix a taula, amb la barca San Antonio, que patronejava amb el seu germà Francesc (inoblidable Paco que reproduïa en miniatura embarcacions pesqueres), i on jo havia pujat per a rebre una bona bravada de salnitre, una immillorable dosi de lingüística marina i uns impagables ranxos a bord, amb tot el que sortia, que era molt, del llavors fecund ventre mediterrani. Matins i migdies plens de «llum de retorn de barca» (Espriu), amb tota la bandada d'aus seguint la peixada.

Va arribar un dia –potser ja amb Franco moribund– que se'm presentà al davant la figura d'aquest homenot mariner de Vinaròs. Devia venir sovint a casa, que el meu pare Xavier Garcia i Soler (Vilanova, 1919- 1998) obria a tothom que no anés condecorat amb la ignorant i suïcida arrogància del règim del llarg moment. Jo sé l'estima mútua que van professar-se, perquè el meu pare –que tenia una flaca pel món mariner, que havia conegut el 1937– devia trobar en Ayza un relleu aproximat dels vells llops de mar que havia tractat, i potser el vinarossenc va trobar en ell la fermesa catalana i treballadora, tan d'agrair en moments de difícil navegació per tots aquells que sentien la necessitat de comprometre's, que no van ser gaires.

El cas és que el pescador-novel·lista va implicar-se en els moviments de l'època –PSUC, Assemblea de Catalunya i demés concilis–, amb el resultat, previsible, de la seva detenció, el 1973, en una d'aquelles batudes. I, compartint calabós a Via Laietana amb eminències culturals com ara Pere Portabella, Jordi Carbonell i el seu paisà el músic Carles Santos, van batejar-lo amb el sobrenom el Ros.

Pocs anys més tard, el 1978, Ayza, un altre pescador, el vilanoví Pere Ortoll, i el meu pare, van ser fundadors del Museu del Mar i de la revista La Nostra Mar, on el Ros va desplegar per escrit la saviesa pràctica del seu ofici. I el pas del temps, la jubilació laboral i una certa jubilació de la política (que arraconà tots aquells que no s'empassaven bou per bèstia grossa) van facilitar que eixís l'autor de Les barques grogues, escrita per a testimoniar tot el que deu a la mar, per a constatar la nostàlgia que en sent, per a fixar l'irrepetible llenguatge mariner del seu Vinaròs natal i per a denunciar la franquista llei de 1941 que prohibia pescar a l'arrossegament a les barques de menys de 35 tones, construïdes després d'aquell any. Al costat dels seus paisans: Joaquim Simó –de la Confraria–, Carles Santos, Neus Olives i Ramon Puig (que l'ajudaren en l'edició) i del vilanoví Joan Rodríguez, del seu mateix parer polític, Ayza, amb la seva família, comentava, entre divertit i nostàlgic, les peripècies de la seva vida. Tal com féu, diumenge passat, a la seva Vilanova d'adopció, amb l'escriptor que presentà el seu llibre, el vilanoví Oriol Pi de Cabanyes, nét d'aquell que pintà la sang, els nervis i els renecs dels pescadors que l'acolliren el 1954.



Aquest és un servei de notícies creat pel diari El Punt i distribuït per VilaWeb.
És prohibida la reproducció sense l'autorització expressa d'Hermes Comunicacions S.A.