| Contactar amb El Punt - Pobles i Ciutats |
| Qui som? - El Club del subscriptor - Les 24 hores d'El Punt - Publicitat - Borsa de treball | El Punt | VilaWeb | dimarts, 25 de gener de 2022


divendres, 29 de febrer de 2008
>

L'aigua, un bé escàs que exigeix nous hàbits

Lamentablement, els diferents governs de la Generalitat no han legislat, ni han regulat amb eficàcia l'increment de consum, com tampoc han impedit la proliferació de determinades instal·lacions esportives com ara els camps de golf

tribuna
Sindicalista


JAUME ROCABERT CABRUJA..

Segons aquella dita popular que només ens encomanem a santa Bàrbara quan trona, podríem convenir que, pel que fa a la sequera, ens hem adormit i no arribarem a temps per evitar-la. Si bé és cert que aquest període de sequera, de més de tres anys, és extremadament excepcional, també ho és que mai s'han fet polítiques d'estalvi d'aigua, de sensibilització per modificar els hàbits de consum, però encara molt menys de prevenció davant de situacions límit o, en definitiva, de projecció d'infraestructures adequades per disposar de reserves i recursos suficients en situacions com les actuals. Catalunya no ha estat mai una regió d'Europa de grans recursos hidràulics, sinó que més aviat és un territori on en moltes de les seves comarques es pateixen sovint greus problemes de manca d'aigua i on s'ha evidenciat que només amb les reserves que proporcionen els embassaments instal·lats a les capçaleres dels rius, aquelles reserves són del tot insuficients. Malgrat aquest panorama i l'increment notori del consum provocat per la creixent demanda (ja sigui per la instal·lació de nous complexos hotelers, industrials i/o esportius, o perquè la població ha passat dels 6 milions a més de 7), els diferents governs de la Generalitat no han legislat, ni han regulat amb eficàcia l'esmentat increment de consum, com tampoc han impedit la proliferació de determinades instal·lacions esportives (com ara els camps de golf) i de piscines particulars, que haurien de ser quasi prohibitives –especialment les primeres– en països com el nostre, mancat de recursos hidràulics i susceptible d'arribar a situacions extremes. En el millor dels casos, però, hi hauria d'haver unes normatives que regulessin la possible instal·lació. Fins ara l'administració catalana no ha fet gaire cosa més que redactar decrets de sequera, sense escoltar prou degudament les queixes dels ecologistes, dels geògrafs i dels sectors interessats per la conservació dels fluxos fluvials. És evident, doncs, que no n'hi ha prou amb decrets de sequera, la gravetat de la situació reclama –fonamentalment– mesures preventives que evitin el dèficit d'aigua.

Quan, mig segle enrere, es va fer el transvasament del Ter (per decret llei, com es feia en aquella època), per subministrar aigua a l'àrea metropolitana de Barcelona, ja va haver-hi veus (les quals van ser qualificades de «provincianes») que discrepaven de la mesura, advertint que el tal transvasament podria comportar un perill per al cabal ecològic del riu (fitxat en 3 m³/s.) que és el que s'està evidenciant en aquest moment, perquè segons els experts, aquest cabal ja és notablement inferior.

Després, han passat els anys i ni tan sols s'ha volgut valorar la possibilitat de transvasar aigua del riu Ebre cap a Barcelona, un riu que al seu pas per Tortosa, el seu cabal és 50 vegades més gran que el del riu Ter quan passa per Girona. Una possibilitat que sí que van tenir en compte aquells que farien tot el possible per xuclar-nos fins i tot la sang si poguessin. La seva pretensió era poder subministrar aigua a València i Múrcia per a usos no confessats, però que tothom té clar que eren per satisfer les demandes de les macroinstal·lacions esportives i hoteleres que a València i Múrcia estan en mans properes als interessos del PP. Poca cosa més s'ha fet a part de les propostes faraòniques de transvasament del riu Roine, que va fer i segueix fent CiU. Aquesta, seria una obra llarga, cara i que, a més de requerir d'una estació potabilitzadora, comportaria d'una dependència material i econòmica amb França. Catalunya ha de procurar ser el màxim d'autosuficient, tant en recursos energètics com en hidràulics; per tant, una possible solució, sense cost de dependència, seria preveure una bona xarxa d'estacions dessalinitzadores de l'aigua del mar, que l'inconvenient que hi posen els que s'oposen a la MAT és pel notable increment d'energia elèctrica que encara donaria més arguments als que proposen la connexió elèctrica amb França. Aquesta connexió i nova dependència, tampoc desitjada, es podria evitar preveient una xarxa de centrals de cicle combinat.




L'administració catalana no ha fet gaire cosa més que redactar decrets de sequera, sense escoltar els ecologistes



Aquest és un servei de notícies creat pel diari El Punt i distribuït per VilaWeb.
És prohibida la reproducció sense l'autorització expressa d'Hermes Comunicacions S.A.