En política també. Especialment en democràcia. Hi ha moltes definicions de democràcia. I matisacions. I graus. Es parla, fins i tot, de la qualitat de la democràcia. No és difícil dilucidar la qualitat de la democràcia que regna en un país en funció de les llibertats que hi són respectades. Un país per ser democràtic ha de respectar la gamma completa de les llibertats civils. Perquè una societat pugui ser considerada una democràcia és necessari que els que tenen el poder l'hagin legitimitat per mitjà d'una elecció estrictament competitiva (sufragi universal, lliure candidatura, escrutini secret...). Schumpeter ho posava en relleu dient que l'element competitiu expressat en les oportunitats regulars institucionals ofertes als diferents grups per ocupar el poder polític exigeix l'existència d'aquesta gamma de llibertats. Sense llibertats, la competència no seria possible. La competitivitat per a l'obtenció del poder és tan antiga com el mateix poder. Històricament aquesta competitivitat s'exercia per mitjà de la violència. L'adveniment dels sistemes democràtics i de l'estat de dret ha suposat un canvi substancial. En els sistemes democràtics el poder ja no s'obté amb mitjans violents, són necessàries eleccions, si no, el poder no és legítim. Si l'únic mitjà de legitimació del poder és un procés electoral, és obvi que aquells que aspiren al poder han de persuadir els electors. Per persuadir calen arguments, i l'argumentació, per tant, és un mitjà d'acció política, en què la importància de la paraula és cabdal. Les coses s'han de dir com són. Si no, hi ha manipulació, la qual incideix molt directament en la qualitat de la democràcia.

En els moments presents, assistim a Catalunya a un increment de la insatisfacció, i el president Pujol constata que tot i que les perspectives no són d'independència, tal com van les coses podria passar que el sentiment independentista s'incrementés notablement. Es constata també que la conveniència de la celebració d'un referèndum sobre la independència de Catalunya guanya adeptes. Tots recordem l'intens debat que hi va haver en el moment de la tramitació de l'Estatut sobre la condició de nació de Catalunya. Si Catalunya és una nació, la seva decisió sobre la independència és transcendental per assolir plenament tal condició.

Sobre un referèndum per a la independència de Catalunya, s'han pres moltes posicions, des de discutir-ne no només la legalitat o, fins i tot, la legitimitat, sinó també l'oportunitat, afirmant també d'una manera categòrica que la independència no és la via per a Catalunya. S'intenta també establir les condicions de validesa del resultat. I no es diuen les coses tal com són. Es descarta, en cas d'una hipotètica celebració, la validesa d'una majoria superior a la meitat del sufragi expressat i s'addueix que si no s'obtingués una majoria qualificada de les dues terceres parts es produiria una fractura social. És aberrant, com a condició i com a argument. Una majoria, encara que no sigui qualificada, implica una minoria. Una minoria ha de ser respectada, certament, però mai no se li pot atribuir la voluntat de la totalitat. És que adoptar l'opció minoritària no implicaria, doncs, la fractura social? En aquest cas no s'ha dit les coses tal com són. Tocqueville deia que fora de les majories, en les democràcies no hi ha res que resisteixi. Tampoc no es diuen les coses tal com són quan es fan referències comparatives a quòrums d'aprovació. Per exemple, es recorda que per a la reforma de l'Estatut s'estableix el vot favorable de les dues terceres parts del Parlament, com per a una llei electoral. És una fal·làcia. Una cosa és la fase de tramitació parlamentària de la reforma, que sí que requereix aquesta majoria, i l'altra és la fase referendària que només exigeix el vot positiu dels electors de Catalunya. Les lleis electorals mai no són el resultat d'un referèndum. Sempre són el resultat d'una tramitació parlamentària, del poder legislatiu. Segons l'Estatut, el règim electoral és regulat per una llei del Parlament aprovada per majoria de dues terceres parts dels diputats.