Vet aquí el conte de la plaça sense nom. Una vegada, als tècnics d'Urbanisme de l'Ajuntament de Badalona, tot projectant una nova plaça se'ls va acudir, sense haver-hi pensat gaire, d'anomenar-la Illa Fradera, un nom provisional, administratiu, per a ús intern, com podia ser un número, una sigla. Un nom que, enmig de la indefinició de la comissió del Nomenclàtor, els mitjans de comunicació han contribuït a consolidar, com si fos oficial o com si hagués estat el seu nom de tota la vida.

Per què Illa Fradera? Perquè en aquella illa de cases hi havia, entre altres solars, un garatge vell i atrotinat que tothom coneixia com a Can Puça, malnom d'un tal Fradera que havia tingut diligències i tartanes, i posteriorment taxis privats. Qui era aquest Fradera? Algú sense pena ni glòria: a ca seva el coneixien. Pitjor hauria estat que a la nova plaça l'haguessin anomenat l'Illa d'en Puça, una bestiola esquifida i emprenyadora com cap altra. També l'haurien pogut batejar com a Illa Pastisseria Viñas, o Suministros Ballesteros, o Illa Garuz, o Illa Fornaguera, o de Cal Manyà Sord... o de qualsevol altre establiment dels que hi havia hagut.

Però alerta amb el mot «illa»! Perquè, segons el diccionari, a més d'una porció de terra voltada d'aigua, és, «en una població, qualsevol dels edificis o conjunt de cases contigües separats per carrers o places». Abans que les cases fossin enderrocades sí que era una illa. Però ara ja no ho és!

No és fàcil donar un nom a un lloc de tanta importància, perquè els noms importants ja tenen carrer o plaça assignada, i sembla que ja no quedin noms importants a la reserva. Algú va proposar plaça de les Cultures, com l'esplanada de la ciutat de Mèxic. Algú altre, parc Central, com el Central Park de Nova York, d'on pot haver sorgit plaça Central, un nom políticament correcte però pobre d'ambició i de contingut, sense ànima. El conte de la plaça sense nom sembla trair la nostra minsa voluntat identitària. Símptoma de desafecció, de depressió col·lectiva? Per això m'avanço a proposar alguns noms, tot animant que altres s'hi afegeixin:

Una primera tendència seria eixamplar el nom dels dos carrers que l'emmarquen: plaça o pla de la Creu, un nom arrelat a la tradició, ja que hi havia hagut la creu de terme de l'antiga Badalona. O plaça d'en Clavé, en memòria de Josep Anselm Clavé, socialista utòpic, impulsor dels primers cors d'obrers, com ara La Badalonense i el Cor de Marina.

La segona, posar-hi un nom comú prou arrelat arreu, més significatiu i menys fred: plaça Major, tenint en compte, a més, el projecte de dotar de porxos les façanes que l'envoltaran. O plaça Nova, un altre nom amb sentit que la definiria com el nou nucli de la ciutat, amb estació de metro i de tren i terminal d'autobusos.

Amb tot, jo optaria per plaça de Pompeu Fabra. Sí, ja sé que existeix el carrer Pompeu Fabra a Can Canyadó: l'any 1969, l'Ajuntament franquista, tractant-se d'un carrer secundari, amb poc veïnat i distant del centre, el va tolerar. Però per la seva badalonitat, Pompeu Fabra mereix un espai tan destacat com aquest: va viure a Badalona, on fou director de l'Escola Municipal d'Arts i Oficis, va impulsar l'Escola Catalana, les Edicions Proa, l'entitat catalanista Palestra, etc. És a Badalona on va elaborar el Diccionari general de la llengua catalana. I el 28 de gener de 1934 l'Ajuntament el nomenà fill adoptiu de Badalona i li concedí la medalla d'or de la ciutat. Les raons són poderoses i crec que, malgrat les molèsties que el canvi pugui comportar, els veïns no dubtaran a cedir el nom del seu carrer perquè figuri amb tots els honors al cor de la ciutat. I més escaient-se enguany el 140è aniversari del seu naixement (1868-2008).