«La gent que actua a l'Antic no ho pot fer per diners», diu, contundent, la fundadora, Semolina Tomic. Hi ha cua per entrar dins del cartell, tot i la gens recomanable fórmula de guanyar un 50% del taquillatge (té capacitat per a una seixantena de persones i l'entrada val sis euros). L'Antic Teatre va néixer fa cinc anys de les cendres del Cercle Barcelonès Sant Josep (1877). És el veí més marginal del selecte Palau de la Música i l'Ajuntament de Barcelona no l'ha tancat perquè sap que l'equipament cultural té pendent una reforma integral. Quan s'assisteix a una representació, és habitual sentir la fressa de la terrassa, regada amb cervesa i bon humor. A la segona fila, les cadires de fusta estan mal collades i enfoquen la mirada al sostre, tot deixant les cames mig penjant. I sempre hi ha el dubte de si els ploms saltaran, com una vegada pretèrita. Però les incomoditats no són inconvenient per a un públic fidel que, sovint, descobreix companyies que tindran tirada, si la maquinària institucional els dóna l'empenta imprescindible.

L'Antic defensa un tipus de teatre orfe, avui, a Barcelona: el de risc i noves creacions. Vol ser un treball rigorós i compromès encara que l'entrada només doni per a mitja pensió. L'altra meitat, la inverteixen en vocació.

La directora, Semolina Tomic, conscient de la dificultat de crear, acaba de llogar una nau, de 460 metres quadrats, a Sant Adrià. Ells li diuen l'Adriantic. Tot i la inequívoca empenta, continuen curts de recursos. Encara més. Les consumicions al bar dels 20.000 socis (per consumir, cal ser soci) hauran de permetre, a partir d'ara, sufragar les despeses del teatre i del local d'assaig.

A l'Antic s'ha donat aire a grups com Amaranto. La companyia, que la temporada passada va completar la seva Trilogia del sofà al Teatre Lliure, va estrenar Tazón de sopa china a l'ombrívol i pixat carrer Verdaguer i Callís. La segona peça, ja la va introduir al Mercat de les Flors, quan aquest centre, a més de la dansa, també escoltava ofertes de teatre performàtic. Tomic es riu del cicle Radicals Lliure del director Àlex Rigola, perquè aquestes programacions fa anys que estan incorporades als teatre públics europeus. A Barcelona, radical vol dir emergent, marginal, inconformista. Es pot sentir algú orgullós de ser la bandera d'un teatre de mitja pensió? I tant. La vergonya ha de ser per a la política, que només es mou per estadístiques, tendències, modernitats i crítiques teatrals als diaris de sala d'espera.