El 1978, tot i que ja havien passat més de dos anys des de la mort de Franco, la cultura del país continuava forjant-se gràcies al sacrifici personal d'uns creadors que no disposaven de suport institucional.

Vist amb perspectiva, el 1978 va ser un any d'una bona collita en diferents àmbits de la cultura autòctona. Vicent Andrés Estellés va veure reconeguda la seva vàlua amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Ovidi Montllor va dedicar-se a preparar l'enregistrament d'un elapé doble amb la interpretació, amb música de Toti Soler, del llarguíssim poema Coral romput, escrit per l'autor de Burjassot en la misèria de la postguerra ara fa justament cinquanta anys. Joan Ollé va participar com a lletrista en el memorable disc Veus de lluna i celobert, de Ramon Muntaner, amb uns textos magnífics que connecten amb l'univers estellesià i que contenen alguna aclucada d'ull a Miguel Labordeta. El Talleret acabava de començar a Salt una de les trajectòries més interessants del teatre independent català. Molts altres exemples demostren que el 1978 s'impulsaven iniciatives potents amb mitjans precaris.

Gairebé trenta anys després, El Canal, el nou centre d'arts escèniques de Salt-Girona, hereu de la feinada d'El Talleret, ha reunit Toti Soler i Joan Ollé per a la producció de Coral romput, un espectacle teatral inspirat en el disc que el guitarrista va gravar amb Ovidi Montllor. Joan Ollé coneix bé l'impressionant poema de Vicent Andrés Estellés. Fins i tot quan era director del Sitges Teatre Internacional va convèncer Ovidi Montllor i Toti Soler perquè en presentessin la seva versió al festival molt temps després d'haver-la deixat d'interpretar en públic.

Ovidi Montllor havia editat un elapé cada any entre el 1972 i el 1978. Quan va voler gravar Coral romput, va haver de lluitar contra les pegues que la seva discogràfica li va posar perquè abandonés el projecte, anticomercial segons l'editora. Pensant que aconseguiria dissuadir-lo, Ariola li va comentar que només li oferia una nit d'estudi per enregistrar el disc i que com a molt podria disposar de la tarda de l'endemà per acabar-lo.

Sorprenentment, Ovidi Montllor i Toti Soler es van tancar a l'estudi i van enllestir en només dos dies aquest excepcional àlbum doble, d'una durada d'una hora i vint-i-quatre minuts. El disc es va vendre poc i Ovidi Montllor només va poder publicar a Ariola un altre elapé que quedava pendent per contracte. Mai més Ovidi Montllor no va trobar un editor que li publiqués discos. L'artista va morir el 1995 amb la frustració d'haver-se passat els últims quinze anys sense poder editar-ne cap.

Ara El Canal ha volgut debutar com a productor d'espectacles donant a Joan Ollé l'oportunitat de proposar la seva lectura teatral de Coral romput. Il·lusionat amb el repte més atractiu de la seva carrera, Joan Ollé va acceptar l'encàrrec i va escollir diversos actors de la seva confiança perquè, donant-li una dimensió autènticament coral, diguessin amb diverses veus el text que Ovidi Montllor deia tot sol.

L'estrena de Coral romput, dimecres al Teatre Municipal de Girona, ha deixat una penosa sensació de perplexitat. Trenta anys enrere, sense ajuts institucionals i en condicions lamentables, es muntaven espectacles imaginatius i ben elaborats. Ara, amb diner públic i amb recursos d'estructures professionals, de vegades es munten espectacles que ni remotament transmeten les emocions dels d'aquella etapa difícil, encara que en algun cas es basin en els mateixos textos.

Joan Ollé, que domina el poder de suggestió dels símbols gairebé com Albert Boadella , ha jugat amb elements visuals que faciliten l'entrada en l'univers estellesià i ha dibuixat amb intel·ligència diferents climes de matisos repartint el text en diverses veus. Malgrat aquests i altres encerts, el muntatge naufraga per unes raons que el director, si té esperit autocrític, s'haurà de plantejar seriosament.

Com pot ser que en molts passatges un text ple de força no impacti gens? Com pot ser que es puguin dir amb tan poca capacitat per comunicar el que expressen versos com «Jo només busque en tu l'alegria de viure» o «Ara que estic a punt d'estar més trist que mai»? Com pot ser que ni tan sols s'apliqui un criteri coherent a l'hora de decidir en quina variant dialectal es diu el text? El director accepta massa encàrrecs i li ha faltat temps per treballar en aquest tant com hauria volgut? Alguns actors no han mastegat prou el text i no es veuen amb cor de transmetre'n la intencionalitat perquè no l'han interioritzat fins a identificar-s'hi? Els nervis de l'estrena van trair alguns professionals fins al punt de sortir d'un guió previst hipotèticament adequat? Són preguntes a les quals Joan Ollé, El Canal i els seus còmplices intentaran donar resposta si els ve de gust.

En una obra pagada amb euros de tothom, és lògic que se'ls pugui demanar que ho facin, com és lògic que se'ls pugui demanar que si volen regalar una reedició del disc d'Ovidi Montllor vetllin perquè al llibret no hi hagi faltes que no hi havia en l'original, com és lògic que se'ls pugui demanar que als dossiers de premsa (on, per cert, quan s'afirma que Ovidi Montllor és «un home massa injustament oblidat a casa nostra» no es matisa que Temporada Alta no va programar mai cap de la dotzena d'espectacles brillants que l'artista d'Alcoi havia concebut en els últims anys)no hi hagi errors, etc. És lògic i de sentit comú. Però el sentit comú és el menys comú dels sentits i la lògica de vegades molesta els qui passen per exigents.

La primera part de l'obra va ser fluixa. Quan semblava que la segona podia salvar el desastre, en el moment més intens del text, Ariel García-Valdés va propiciar el naufragi definitiu vomitant sense cap mena de passió un brutal cant d'agraïment a la vida. De poca cosa va servir que en aquesta segona part Pere Arquillué i Eduard Farelo, molt irregulars, haguessin entrat millor en el seu paper que a la primera o que Joan Anguera, malgrat un cert engavanyament escènic i els lapsus generats pels nervis, encomanés amb inspiració un remarcable sentit de l'humor. Toti Soler, incomprensiblement desaprofitat, devia imaginar què hauria pensat Ovidi Montllor si ho hagués vist. Tant se val. Ja no hi havia res a fer. Ni la immensa Montserrat Carulla, concentradíssima i totalment eficaç amb la seva naturalitat magistral, ja no podia fer res per evitar el naufragi d'aquest Coral romput a través d'El Canal.

Això sí: al final hi va haver canapès, un grup de músics i cava per brindar per El Canal. El que van costar a la butxaca dels ciutadans és molt més que el que van cobrar Vicent Andrés Estellés per haver escrit Coral romput i Ovidi Montllor per haver-ne publicat el disc.