| Contactar amb El Punt - Pobles i Ciutats |
| Qui som? - El Club del subscriptor - Les 24 hores d'El Punt - Publicitat - Borsa de treball | El Punt | VilaWeb | divendres, 14 d'agost de 2020


dimecres, 5 de desembre de 2007
>

Vides trencades per sempre

Gervasio Sánchez dedica un llibre a les víctimes de les mines antipersones, amb el suport de la Diputació de Girona

MARIA PALAU. Girona
Moçambic, novembre del 1993. Sofia Elface Fumo tenia 11 anys quan va trepitjar una mina que li va tallar les dues cames. Havia sortit a recollir llenya amb la seva germana, que va morir dies després. Cambotja, gener del 1997. Una mina va ferir Sokheurm Man quan anava al col·legi. Un principi de gangrena va obligar a amputar-li la cama dreta. Un germà seu ja havia mort víctima d'una altra mina. Sofia i Sokheurm no són números d'una tragèdia, són noms i tenen rostre de tristesa infinita. El fotoperiodista Gervasio Sánchez els ha dedicat el llibre Vides minades. 10 anys, publicat amb el suport de la Diputació de Girona, que ahir el va presentar a la Casa de Cultura, en un acte presidit per Enric Vilert i Narcís Genís, en representació del Col·legi de Periodistes.




+ A dalt, Adis Smajic, el 1996. A baix, una imatge recent de Sofia Elface Fumo amb el seus fills. Al costat, el petit Sokheurm Man amb el seu pare. Foto: GERVASIO SÁNCHEZ

«La víctima d'una mina és una víctima per sempre», emfasitza, amb una ràbia sostinguda, Gervasio Sánchez (Còrdova, 1959). A Colòmbia, Cambotja, l'Afganistan, Angola, Bòsnia, l'Iraq... són, any rere any, milers de víctimes més per sempre. El reputat fotoperiodista –un «fotoperiodista pur», s'autoqualifica– ha presentat el seu llibre (de fet, llibres, perquè hi ha també una versió de butxaca) a la Casa de Cultura de la Diputació de Girona, ahir, i al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), abans-d'ahir, dues institucions que han donat suport al projecte, com ha fet l'Ajuntament de Barcelona, entre d'altres ens (sobretot Intermón Oxfam, Mans Unides, Metges Sense Fronteres i la companyia DKV Seguros). El CCCB presentarà l'exposició de fotografies de Sánchez a partir del 14 de febrer, i la Casa de Cultura de Girona, la tardor vinent. Vides minades. 10 anys és un nou seguiment dels nens mutilats que el fotoperiodista va retratar a Vides minades (1997) i a Cinc anys després (2002). Víctimes que continuen vivint amb el seu trauma a sobre.

Vides minades. 10 anys (editorial Blume) és un crit desesperant. Precisament ara que es compleix el desè aniversari de l'entrada en vigor del Tractat d'Ottawa contra les mines antipersones. 155 països l'han firmat. Però encara n'hi ha prop de 40, entre els quals els Estats Units, Rússia i la Xina, que fan l'orni. I l'Estat espanyol, què fa? «Durant el mandat del PP, es destinaven uns 700.000 euros a l'atenció de les víctimes, el mateix pressupost que té el castell de focs artificials de les festes de la Mercè de Barcelona o la il·luminació de Nadal de Madrid.» Només una dada: qui ha perdut una o dues cames de petit necessitarà canviar de pròtesis unes 25 vegades abans de morir. Amb el PSOE, la xifra d'ajuda als mutilats s'ha incrementat fins als 6 milions d'euros. Però Sánchez ni adula ni es mossega la llengua: «L'any 2006, el govern socialista va duplicar la venta d'armes. Quin escàndol.»

«Una mina destrossa una vida per sempre», hi insisteix, una i altra vegada, Sánchez. Aquests dies de presentació del seu projecte fotogràfic a la capital catalana, una de les víctimes, Adis Smajic, de Sarajevo, s'ha sotmès, en una clínica de Barcelona, a una operació oftalmològica. Adis, de 25 anys, va viure, i continua vivint, un autèntic infern des del març del 1996 per l'explosió d'una mina antipersones que li va provocar profundes cicatrius a la cara i altres parts del cos. Adis va perdre l'ull esquerre i li van amputar el braç dret. Des de l'accident ha hagut de passar per més d'una trentena d'intervencions quirúrgiques. Des del 1997 ha viatjat en set ocasions a Barcelona per a sotmetre's a diverses operacions de cirurgia estètica dirigides pel reconegut cirurgià plàstic Antonio Tapia a la clínica Quirón. No tot són llàgrimes, revela Vides minades. 10 anys. Fa poc que Adis ha començat una història d'amor que, per primer cop, el fa sentir viu. «Ara em sento una persona com les altres», confessa.

«Se senten oblidats», reitera el fotògraf. Als governants dels seus països, no els importen «gens» les seves vides mutilades. A Occident, la lluita contra les mines antipersones ha deixat de ser notícia, un desinterès a anys llum de l'eufòria que va desfermar la princesa Diana de Gal·les quan va donar la seva imatge per a tan noble causa. «Bé, va visitar Angola una hora. Només una hora... Però hem de reconèixer que Lady Di va posar les mines en el calendari polític», explica Sánchez.

«Una mina sempre espera la seva víctima. Un pagès, un nen...», sentencia. Els experts auguren que el món quedarà net de mines d'aquí a mil anys. Hi ha més de 167 milions de mines plantades en 78 països. L'exèrcit de mutilats no pararà de créixer. Fabricar una mina costa 3 euros. Localitzar-la, desactivar-la i destruir-la, supera els 750. Sobren les paraules. Queden les imatges de Gervasio Sánchez.



Aquest és un servei de notícies creat pel diari El Punt i distribuït per VilaWeb.
És prohibida la reproducció sense l'autorització expressa d'Hermes Comunicacions S.A.