| Contactar amb El Punt - Pobles i Ciutats |
| Qui som? - El Club del subscriptor - Les 24 hores d'El Punt - Publicitat - Borsa de treball | El Punt | VilaWeb | diumenge, 26 de gener de 2020


divendres, 2 de novembre de 2007
>

MVM al plat

Ignasi Riera és el «comissari» d'una exposició sobre Manuel Vázquez Montalbán

la crònica

MANUEL CUYÀS.

Si la paraula comissari és lletja i desagradable sempre, encara ho és més quan es tracta de designar la persona que té al seu càrrec la direcció i organització d'una exposició. Dius d'algú que és el comissari d'una mostra de Picasso i sembla que hi hagis de veure l'Arlequí emmanillat i entre reixes. Si hi ha un home en aquest país que no té pinta ni caràcter ni res de comissari és Ignasi Riera. Ignasi Riera pot tenir planta de marxant de vins, de tastador de pernils o de catequista paternal d'aquells que repartien confits als seus pupils, però de comissari de cap de les maneres. Tot i així el catàleg afirma que és el comissari de l'exposició que dimecres, vigília de Tots Sants, es va inaugurar al Palau Robert de Barcelona dedicada a la figura i obra de Manuel Vázquez Montalbán.

S'ha de dir que la figura i l'obra de Manuel Vázquez Montalbán (des d'ara MVM) no hauria pogut trobar millor comissari que Ignasi Riera. Un comissari psuquer com ell, periodista com ell, escriptor com ell, gastrònom com ell. Un comissari que en comptes de manilles posa als canells un parell de tortells, però no uns tortells qualssevol sinó els que serveixen per postres a Casa Leopoldo i que elaboren, segons tinc entès, a la pastisseria Lys d'una mica més amunt, al carrer de la Riera Alta del Raval.

Ignasi Riera ens ha servit un MVM al plat, literalment parlant. Ha agafat la cuina i els seus utensilis com a eix de l'exposició i ha fet que dels plats, olles, cassoles i ampolles de vi en comptes de fum i esperits sortissin llibres, textos, pensaments i retalls de vida de l'homenatjat, nascut a Barcelona el 1934, mort a l'aeroport de Bangkok el 2003 i, entre aquestes dues dates, un dels periodistes i escriptors més influents del país tant en el franquisme com en la transició com ara. MVM va mantenir una columna al diari El País que es publicava els dilluns. Hi parlava de política però també de gastronomia i de tot. Molta gent la llegia i ja sabia què havia de pensar aquell dilluns i aquella setmana sobre política, sobre gastronomia i sobre tot. Això és ser influent. També ho és que MVM donés permís als progres i altra gent d'esquerra per ser gourmets o ser aficionats a la novel·la policíaca o al Barça, unes devocions que els progres i altra gent d'esquerra en general ja seguien però no gosaven confessar públicament. MVM va fer molt per la llibertat col·lectiva i també per la personal.

L'exposició està molt bé perquè el comissari Ignasi Riera hi ha posat intel·ligència i passió, però també és veritat que el resultat és una mica massa bufat. Els comissaris d'exposició són una cosa i els muntadors de l'exposició en són una altra i es volen sempre lluir, sobretot quan el pressupost és oficial i els permet tirar de beta. En aquesta exposició no calien tants efectes especials. Per no moure'ns del fil argumental, podríem dir que hi val més el farciment que el gall. El gall, la lletra de MVM, queda dins els plats de les taules parades que hi ha a l'exposició com hi queda una reducció de colomí desossat al restaurant El Bulli.

Ferran Adrià parla de MVM al catàleg, com ho fan Ramon Parellada, Manuel Campo Vidal, Josep M. Castellet, Raimon, Rafael Ribó, la seva vídua, Anna Sallés, i el seu fill Daniel, entre d'altres. El president José Montilla signa el pròleg. No sé per què, però hi sona un retret presidencial a l'absència a Frankfurt d'autors catalans que escriuen en castellà. Vegin: «L'obra de Manuel Vázquez Montalbán –traduïda a tants idiomes d'arreu del món– ha servit per explicar què era Catalunya, en general, i Barcelona en particular.» Si fos viu, MVM hauria posat molta llum a la polèmica de Frankfurt i a moltes altres polèmiques com el nou Estatut i el govern dels dos tripartits. Sense MVM i la seva prèdica dels dilluns sembla que hi hagi més impunitat a la política i als fogons, i això que MVM tampoc no era comissari.

El catàleg conté algunes de les cèlebres frases brillants i categòriques de MVM. Jo avui, dia de Difunts, em quedo amb una que es troba al seu llibre L'art de menjar a Catalunya, i que no és seva. Davant un bé de Déu de fruits de mar contemplats en una safata de Ca la Neus de l'Escala, Manuel Vázquez Montalbán evocava Maragall –Joan, el poeta– i exclamava: «Si el món ja és tan formós, Senyor... què més ens podeu dar en una altra vida?»



Aquest és un servei de notícies creat pel diari El Punt i distribuït per VilaWeb.
És prohibida la reproducció sense l'autorització expressa d'Hermes Comunicacions S.A.