| Contactar amb El Punt - Pobles i Ciutats |
| Qui som? - El Club del subscriptor - Les 24 hores d'El Punt - Publicitat - Borsa de treball | El Punt | VilaWeb | dilluns, 1 de març de 2021


diumenge, 28 d'octubre de 2007
>

Barcelona, anar i tornar per mar

Una línia marítima podria complementar les del tren i la carretera

vuits i nous

MANUEL CUYÀS.

La setmana passada, quan es va haver interromput la circulació dels trens pel Baix Llobregat, els alcaldes de la zona van suggerir la possibilitat d'unir els seus pobles amb Barcelona per mar. Hi va haver gent que va riure per sota el nas, el meu amic Miquel Pairolí es va sentir inspirat per escriure un article irònic dels seus, i mai més no s'ha parlat de la iniciativa. Molt bé, doncs jo dic que me la prenc molt seriosament, sobretot –dispensin–, perquè en reivindico la paternitat.

Em presento. Jo sóc de Mataró. Si una característica té la gent de Mataró és que sempre, històricament, ha rumiat la manera d'unir la ciutat amb Barcelona. Avui, 28 d'octubre, fa 159 anys que la primera línia fèrria de la Península va enllaçar Mataró amb Barcelona. L'accionista que va posar carbó i força de vapor a l'empresa va ser un mataroní, Miquel Biada Bunyol. Molts anys més tard, al 1969, Mataró i Barcelona es van apropar altre cop gràcies a la primera autopista d'iniciativa privada de l'Estat. Abans i després d'aquella data i d'aquell fet, l'empresa d'autocars Casas ja cobria el trajecte entre les dues ciutats.

Aquí entro jo en acció. Un dia de fa molts anys, quan l'autopista ja començava a no donar més de si i els trens eren un desastre i un bunyol, vaig suggerir al senyor Casas que la seva empresa hauria d'assajar el transport a Barcelona per via marítima. Escoltant-me a mi mateix em vaig sentir com si fos un legítim successor de Biada, com si el patrici em fes l'ullet des de la galeria de mataronins il·lustres de l'ajuntament. La veritat és que el senyor Casas dels autocars em va dir que ja hi havia pensat. Em vaig sentir una mica humiliat i ara mateix davant de vostès no sé com justificar que la idea va ser primer meva. El cas és que va ser meva abans que ho fos dels alcaldes del Baix Llobregat.

Prescindim ara de si els trens van o no van i de la meva persona. La ciutat de Barcelona té un problema que no tenen Madrid, París, Berlín ni Londres, i és que no pot ser envoltada circularment ni per una carretera ni per una línia fèrria pel simple fet que el mar li nega la meitat del terme municipal, la meitat de la corona. Per mar, Barcelona només es comunica amb Palma de Mallorca i altres destinacions turístiques o industrials, generalment estrangeres. Jo em pregunto per quin motiu no es pot comunicar per la mateixa via amb Vilanova, amb Vilafranca, amb Badalona, amb Premià de Mar o amb Mataró.

Hi ha gent amiga meva que quan dic això em mira com si observés un d'aquells pesats que de tant en tant se t'enganxen a l'orella per dir-te que han inventat el parallamps o el motor d'explosió que funciona amb aigua timolada. Sí, sí, però mentrestant a Nova York milers de treballadors i gent de les altes finances agafen a aquesta hora el ferri per anar de Manhattan a Long Island i aquest vespre centenars de joves han passat d'Hèlsinki a Tallin amb vaixell només per prendre una ampolla sencera de vodka i tornar.

Quan vaig fer la meva confidència al senyor Casas dels autocars, ni Mataró ni la majoria de poblacions del Baix Maresme tenien port. Ara tenen port fins i tot els pobles de muntanya i, per tant, les parades de la línia de transport marítim ja estan fetes. Aquests ports són aparcaments de vaixells sense vida i sense res. Pures instal·lacions estiuenques, i encara, perquè comprar una barca és una cosa que fa molta il·lusió però fer-la navegar a mar oberta fa molta basarda. Situar als ports una taquilla de bitllets, una marquesina per parar la pluja i un servei d'autobusos i taxis que fessin el servei amb el centre de la ciutat donaria molta vida a aquestes instal·lacions i algunes guinguetes que ara es moren de sentiment traurien faves d'olla.

Es veu que aquesta setmana, mig d'amagat, s'ha fet un experiment per comprovar si la idea dels alcaldes del Baix Llobregat era efectiva. Es va posar un vaixell a l'aigua rumb a Barcelona des de Sitges i es va concloure que la travessia era massa llarga. Una hora. Escoltin: quanta estona es pensen que triga la gent a anar d'un punt a l'altre en cotxe en un matí crític com tots els matins? Ara, el que m'ha fet estar segur de l'encert dels alcaldes i meu és el segon argument que les autoritats han argüit per desaconsellar el servei. Han dit que la gent que havia embarcat de prova s'havia marejat. Tal dia com avui, fa 159 anys, els viatgers del giny de Biada Bunyol van baixar del tren amb els ulls plens de pols de carbó, amb el cap que els rodava, implorant aigua del Carme amb un terròs de sucre i assegurant que aquella bèstia de foc no tenia cap futur.



Aquest és un servei de notícies creat pel diari El Punt i distribuït per VilaWeb.
És prohibida la reproducció sense l'autorització expressa d'Hermes Comunicacions S.A.