| Contactar amb El Punt - Pobles i Ciutats |
| Qui som? - El Club del subscriptor - Les 24 hores d'El Punt - Publicitat - Borsa de treball | El Punt | VilaWeb | dimecres, 5 d'octubre de 2022


diumenge, 30 de setembre de 2007
>

Paul Auster concedeix a Wayne Wang la Petxina d'Or del festival de Sant Sebastià

El jurat també destaca l'«opera prima» de la iraniana Hana Makhmalbaf i margina David Cronenberg

IMMA MERINO. Sant Sebastià
Amb Mil anys d'oració, film intimista sobre un vell xinès que descobreix la societat nord-americana, Wayne Wang va rebre ahir la Petxina d'Or de la 55a edició del festival de Sant Sebastià. El film també va ser reconegut a través del premi al seu actor protagonista, Henry O., mentre que el jurat, presidit per l'escriptor Paul Auster, va destacar l'opera prima de la jove Hana Makhmalbaf, Buda va explotar per vergonya, i li va concedir el premi especial. Nick Broomfield va rebre un més que discutible premi a la millor direcció per Battle for Haditha, mentre que el film espanyol Siete mesas de billar francés, de Gracia Querejeta, va ser reconegut amb escreix amb el premi a l'actriu Blanca Portillo i, compartit amb John Sayles, al millor guió.


+ Wayne Wang brinda ahir amb una copa de cava per l'obtenció del premi. Foto: EFE

Aquests últims dies del festival circulava a Sant Sebastià el rumor que, després de col·laborar a Smoke i Blue in the face, el director nord-americà d'origen xinès Wayne Wang i l'escriptor Paul Auster, president del jurat oficial de la 55a edició, s'havien distanciat fins al punt de gairebé trencar la seva antiga relació. Potser era una cortina de fum. O potser Paul Auster, sense destacar la intervenció favorable a la proposta de Wang per part d'altres membres del jurat, ha superat els condicionants personals per reconèixer Mil anys d'oració (A thousand years of good prayers), una pel·lícula sobre la mirada estranyada d'un vell xinès davant la societat nord-americana que descobreix en visitar la seva filla, resident des de fa molts anys en una petita ciutat dels EUA. Mil anys d'oració és una de les favorites del públic i de part de la crítica, i exhibeix sensibilitat, subtilesa i humor. En la primera hora, la pel·lícula observa aquesta mirada estranyada, però al final cau en un cert sentimentalisme. Amb tot, la seva presència en el palmarès és una de les opcions menys discutibles del jurat, sobretot en relació amb el premi a Henry O. com a millor actor. Wayne Wang va descobrir-lo a L'últim emperador –el film de Bertolucci en què Henry O. interpreta el professor eunuc de l'emperador– mentre buscava un vell actor xinès que parlés mínimament l'anglès. Tot i que tampoc no hi havia grans pel·lícules per valorar en la secció oficial, podria considerar-se excessiva la Petxina d'Or, sobretot si es té present Promeses de l'Est, la pel·lícula de David Cronenberg sobre la màfia russa a Londres, que, al capdavall, ha estat la més injustament menyspreada pel jurat.

A Promeses de l'Est hi ha més potència cinematogràfica que gairebé en el conjunt de la resta de pel·lícules a concurs. Aquesta afirmació tendeix a l'exageració, però, en tot cas, resulta ofensiu que, havent-hi un cineasta com Cronenberg, s'hagi concedit el premi a la millor direcció a l'anglès Nick Bromfield per Batalla a Haditha (Battle for Haditha), pel·lícula que intenta reconstruir una matança de civils perpetrada per uns soldats nord-americans a l'Iraq. El jurat possiblement ha volgut reconèixer el film pel tema que aborda, però una bona crònica periodística pot aportar un coneixement més profund i complex sobre la terrible realitat iraquiana. A més, una pel·lícula es fa amb imatges i les de Bromfield no només demostren poca traça, sinó que, mentre que volen donar una aparença de realitat, resulten falses, simples, efectistes.

En la concessió del premi especial del jurat a Buda va explotar per vergonya, signat per la jove iraniana –només té 19 anys– Hana Makhmalbaf, també hi deu haver influït el tema: la pel·lícula mostra uns nens afganesos que, imitant la realitat dels adults, juguen a la guerra empresonant una nena que vol anar a l'escola per aprendre a llegir. La pel·lícula sembla un compendi d'una certa tendència del cinema iranià –nenes que perden o busquen coses, la importància de l'educació, el rerefons de la guerra– i la seva dimensió metafòrica pot resultar evident, però, com a membre de la família Makhmalbaf, la cineasta demostra un sentit visual i, sent tan jove, afronta la duresa de la realitat al·ludida sense renunciar a mostrar la humanitat –encara una innocència, un desig de conèixer, un instint de llibertat–, que intenta sobreviure enmig de l'horror.

Afortunadament, ni que sigui amb el premi a la millor fotografia atorgat a Charlie Lam pel seu treball a Exodus, film de Pang Ho-Cheung produït a Hong-Kong, el jurat va valorar una de les poques propostes a concurs amb certa ambició estètica. També ha sabut reconèixer la indiscutible vàlua com a guionista de John Sayles, demostrada un altre cop a Honeydripper, film sustentat en un argument mínim –a l'entorn d'un music de blues que vol salvar el seu club ruïnós contractant un guitarrista famós– que dóna joc al cineasta per evocar com podria ser una població d'Alabama l'any 1950, en què va néixer John Sayles. Hi ha alguna cosa que flueix lliurement i subtilment a Honeydripper, mentre que Siete mesas de billar francés, film de Gracia Querejeta amb què el de Sayles ha hagut de compartir el premi, és un exemple de la rigidesa d'un guió que, traçat a la manera de l'episodi pilot d'una sèrie televisiva, no deixa respirar la història i els personatges. El premi al millor guió, doncs, és contradictori. A més a més, mentre que s'especulava amb Maribel Verdú com a aspirant al premi a la interpretació femenina, aquest ha recaigut en una altra actriu de Siete mesas de billar frances: Blanca Portillo. No és discutible l'actriu, sinó el fet que la pel·lícula de Querejeta –una concessió del jurat al cinema espanyol?– s'hagi fet tan present en el palmarès de la 55a edició d'un festival que, al final, va tenir com a protagonista Demi Moore. Aquesta va arribar a Sant Sebastià per promoure Un plan brillante, pel·lícula de Michael Radford en què Moore torna a demostrar que no és una actriu precisament brillant.





MILLOR PEL·LÍCULA

- «Mil anys d'oració», de Wayne Wang

MILLOR ACTRIU - Blanca Portillo, per «Siete mesas de billar francés»

MILLOR ACTOR - Henry O, per «Mil anys d'oració»

MILLOR DIRECCIÓ - Nick Broomfield, per «Batalla a Haditha»

MILLOR GUIÓ - Gracia Querejeta i David Planell («Siete mesas de billar francés) i John Sayles («Honeydripper»)

MILLOR FOROGRAFIA - Charlie Lam, per «Exodus»

PREMI ESPECIAL - «Buda va explotar per vergonya», de Hana Makhalfaf


 NOTÍCIES RELACIONADES

>Wayne Wang, Petxina d'Or a Sant Sebastià

>Wayne Wang, Petxina d'Or a Sant Sebastià

Aquest és un servei de notícies creat pel diari El Punt i distribuït per VilaWeb.
És prohibida la reproducció sense l'autorització expressa d'Hermes Comunicacions S.A.