divendres, 28 de setembre de 2007
> The Police exalta la nostàlgia
55.000 espectadors s'entreguen sense condicions a la bateria d'èxits que el trio anglès ofereix a Barcelona
GUILLEM VIDAL.
Barcelona
The Police van entregar ahir als 55.000 espectadors reunits a l'Estadi Olímpic de Barcelona tot el que volien: vint cançons que, tot i ser escrites fa almenys 24 anys, no han deixat mai de formar part de moltes vides. Sting, Andy Summers i Stewart Copeland, que sense músics d'acompanyament a l'escenari intenten recuperar l'essència escènica dels millors Police, no sembla que estiguin gaire capficats pel fet que la seva gira de retorn no inclogui cap mena d'intent de presentar una nota nova. En un moment que les gires de retorn amb intencions purament lucratives ja s'integren plenament en la normalitat del rock, The Police no volen quedar-se sense part del pastís. Ahir el trio va omplir l'estadi amb cançons com ara Message in a bottle, Walking on the moon i Roxanne.
+ Els tres components del grup, que s'anaven projectant a les pantalles del fons. Foto: ORIOL DURAN
|
Barcelona es va retrobar ahir amb la litúrgia dels grans concerts de rock d'estadi. Ni el fred que ha començat a irrompre a finals de setembre, ni algun gall de Sting, ni el fet que a The Police encara els queda molt camí per recórrer per retrobar la química que fa trenta anys els va convertir en una banda única, van ser obstacles perquè la majoria dels 55.000 espectadors que van assistir ahir a l'única parada estatal de la gira de retorn del grup la consideressin una nit màgica. Al cantant i baixista Sting, al guitarrista Andy Summers i al bateria Stewart Copeland, com bé van demostrar ahir, no sembla que els importi gaire cosa més, a banda evidentment dels bitllets, que regalar a l'audiència, que a la seva immensa majoria els va ser impossible assistir a concerts com ara els que van oferir a Catalunya a principi dels vuitanta, un repertori que, per a les ràdios i les discogràfiques, val el seu pes en or. Sense dirigir-se pràcticament a l'audiència i defugint del call and response dels concerts dels Stones i Bruce Springsteen, The Police van centrar-se rigorosament en un repertori del qual mai en aquesta gira europea s'ha alterat ni tan sols l'ordre. Sting i Summers van fer uns quants d'aquells saltironets propis de la posada en escena històrica del grup gairebé per imposició del contracte, les pantalles rarament van projectar cap altra cosa que els rostres dels tres integrants del grup, principalment d'un Sting amb samarreta imperi de blanc immaculat, i la il·luminació, senzilla i ajustada, va ser la pròpia d'un grup que, en certa manera, va sorgir com a reacció als muntatges dinosàurics dels grups de rock d'aleshores. Sense cap cançó nova de trinca i amb l'única novetat que només unes quantes peces es veuen minsament reinventades, les sorpreses d'ahir van ser escasses. L'altra policia, que ahir era la menys important, ho hauria definit com una vetllada sense alteracions que va transcórrer segons les coordenades previstes. I si algú parla de concert de l'any és perquè ja molt pocs aconsegueixen congregar tantes ànimes com ho fa The Police. Va ser una nit de hits inapel·lables, tot i que quan van sonar, en el primer tram de recital, Message in a bottle; en el segon, Every little thing she does is magic i De Do Do Do De Da Da Da –que molt poca gent ahir a Montjuïc no se sabia de memòria– i, ja en els moments finals, les omnipresents Roxanne, So Lonely i Every breath you take, l'Estadi es va encendre. Mòbils a ple rendiment complicant la vida als periodistes que intentaven enviar les seves cròniques d'urgència per internet, encenedors i la sensació que The Police van complir i prou, van emocionar qui va anar a Montjuïc a emocionar-se de valent, i fi de la història. Ara bé, per qüestions de magnitud, el concert de l'any.
|
)
