Tete Montoliu, en un programa televisiu: «El jazz per a mi són tres coses: la primera, és la manera més fàcil d'expressar-me; la segona, és la meva manera de menjar, perquè visc d'això, i la tercera... ostres! Ara no recordo la tercera.» Doncs bé, aquestes tres coses van ser cabdals per situar el jazz català a les cotes de reconeixement de les quals gaudeix en l'actualitat, tot i que Tete –segons apunta Rai Ferrer, contrabaixista de múltiples formacions de jazz i del seu propi trio– «no va ser gaire amic, sempre amb alguna excepció, d'ajudar els joves músics que anaven sortint de les incipients escoles de música». «En Tete podia ser entranyable, però també molt bromista, amb un sentit de l'humor àcid i agut. Un cop se li va acostar un trompetista d'aquí i li va dir: ‘Tete, no te'n recordes, de mi? Vam tocar junts a l'Eixample!' I el Tete li va contestar: ‘Nano, doncs deus tocar molt malament, perquè no me'n recordo pas...'», explica Albert Bover, pianista que ha participat en pràcticament tots els festivals del país –i també d'arreu d'Europa, Àfrica i el Japó– com a líder o integrant de nombroses bandes.

«VISCA L'EMPORDÀ!»
I és que el Tete, ningú ho rebat, era tot un personatge, com ho exemplifica també la seva insistència a considerar-se un negre, agafant-se sovint a la certesa que quan obria els ulls ho veia tot fosc i defensant-ho enfront d'il·lustres representants del black power com eren Don Cherry i Archie Shepp. «Els catalans hem patit una opressió similar. Quan escolto un negre cridar: ‘Black is beautiful!', a mi em surt: ‘Visca l'Empordà!', que ve a ser el mateix. Els comprenc perfectament quan diuen que estan orgullosos de ser negres, perquè jo estic orgullós de ser català. Orgullós de la meva terra, cultura, idioma, pa amb tomàquet i també, per què no?, de la meva música, encara que a mi m'agrada tocar-la amb una mica més de swing», explicava Montoliu –acèrrim barcelonista, fins i tot hi ha qui assegura que en ocasions tocava el piano al mateix temps que per ràdio escoltava el Barça– a Tete, Quasi autobiografia, un llibre imprescindible per als devots del pianista escrit per Miquel Jurado. «Al Tete li hem d'agrair també haver protagonitzat infinitat d'anècdotes que han amenitzat tants i tants sopars de músics», apunta el saxofonista Martí Serra.

DISCURS ÚNIC I ORIGINAL
Divertimentos a banda, Tete Montoliu va ser un jazzman únic. I com a tal el reconeixen els músics actuals. «Era l'autèntic so Barcelona, si aquí hi ha jazz és gràcies al Tete», vindicava fa un temps el trompetista Raynald Colom en una entrevista a El Punt. «Va ser la nostra primera figura internacional. Ens va demostrar que podies tocar amb primeres figures de tot el món i tenir reconeixement mundial», continua Serra, músic de formacions com les de Giulia Valle, Jordi Matas i Llibert Fortuny, i un dels jazzmen catalans que han passat per les aules del prestigiós Berklee College of Music de Boston. «Ens va donar un model a seguir, no és pas casualitat que hi hagi tants bons pianistes en el jazz d'aquí –afegeix Bover–. Era valorat i admirat per músics internacionals com ara Don Byas, Ben Webster, Dexter Gordon, Johnny Griffin, George Coleman... Ens va fer veure que el jazz d'aquí es podia exportar fora, contactar amb músics estrangers i gravar discos.» Un record exposat per Jurado en el pròleg de Tete, Quasi autobiografia emfasitza la internacionalitat del pianista: «Un dia no feia ni cinc minuts que érem a la planta de jazz del gegantesc Tower Records de Broadway quan per la megafonia interior va començar a sonar un fragment del disc Lunch in L.A. de Tete; mentrestant, l'encarregat, amb aplicada amabilitat, ens oferia ajuda i un bon descompte en les nostres compres.» «El Tete va ser durant anys l'únic músic de jazz de l'Estat de talla internacional. És un d'aquells músics que, en escoltar-lo tocar, el reconeixes de seguida, amb un discurs únic i original. Tots els que hem vingut després i el vam veure, i viure, hem après molt i molt de la seva música», conclou Rai Ferrer.

UN AS DEL PIANO «BEBOP»
No tots els músics catalans de jazz admeten ni de bon tros la influència de Tete Montoliu en la seva música, tot i que pocs s'atreveixen a negar el seu paper d'artista pioner en el jazz a Catalunya. «Crec que la influència del Tete en el jazz actual és igual a la de l'Art Tatum, la Sagrada Família, Núria Feliu, Xavier Cugat o Woody Allen. És a dir, cap. Precisament, en l'escena actual hi ha una tendència a obrir horitzons i harmonies més enllà, i el Tete era un purista del jazz, o millor dit, del bebop. El jazz del Tete era individualista i virtuós, i avui tots busquem el so de grup, el minimalisme... La veritat és que a mi cap company ni professor me l'ha nombrat ni me n'ha passat cap disc», defensa el també pianista Ismael Dueñas, integrant del grup Mirage, que tanmateix reconeix: «A mi personalment em va despertar tot l'interès pel piano bebop, del qual ell era el mestre absolut. També em va obrir magistralment les portes a l'hora de convertir en jazz material d'altres gèneres com ara els boleros, Serrat o les cançons tradicionals.»

Que músics com ara Rai Ferrer, Albert Bover, Martí Serra, Raynald Colom i Ismael Dueñas siguin ressenyats en mitjans de més enllà de Catalunya i col·laborin incessantment amb músics d'arreu és un fenomen en el qual Montoliu té alguna cosa a veure. Ell, però, cec i creixent musicalment i com a persona en la postguerra, no ho va tenir pas fàcil: «Al conservatori de Barcelona –recordava en el llibre de Jurado– estava prohibit tocar jazz. No és que fos mal vist, deien que no era música i simplement estava prohibit. Del que no s'adonaven era que, en ser una cosa prohibida, encara ens atreia més.»

Una tossuderia, la de Tete Montoliu, amb la qual el jazz català i tots els seus protagonistes, deu anys després de la mort del pianista, continuen mantenint-se en deute.