| Contactar amb El Punt - Pobles i Ciutats |
| Qui som? - El Club del subscriptor - Les 24 hores d'El Punt - Publicitat - Borsa de treball | El Punt | VilaWeb | dimecres, 6 de juliol de 2022


dilluns, 13 d'agost de 2007
>

Entre muralles de Tarragona i Prades

Passa l'estiu gaudint de la vila emmurallada i les muntanyes de Prades, però els divendres baixa a la ciutat per assajar amb el seu conjunt, el Món Camp Tarragoní

Bernardo Ríos. on eren / on són

JORDI PRADES.


Un ball per a cada estil. Diu que abans «el ball podia ser la manera d'abusar d'una dona sense faltar a la moral» i que ara «tot es balla igual», cosa que faria desesperar els seus cantants de bolero preferits: Machín, Lucho Gatica i Moncho.

Bernardo Ríos ja cantava quan el Maginet Pelacanyes era el protagonista de les ones hertzianes a Tarragona. Va començar a actuar «professionalment» als 21 anys, «en tornar de la mili», que va fer «a Cartagena, a la marina». Des dels 16 anys, però, que treballava a la companyia d'assegurances Ocaso: «El meu pare, que també es deia Bernardo, com un dels meus fills, ja hi treballava i jo, que vaig començar venent assegurances de vida als 16 anys, hi vaig treballar fins als 66, quan em vaig jubilar, fa deu anys. Els últims vint vaig ser el director d'Ocaso a Tarragona», explica. El fet és que compaginava aquesta feina amb la música. Als 21 anys cantava a l'orquestra Creación, de Constantí; un any després es va convertir en el cantant de la Continental, que va durar cinc anys encara no. Va ser llavors quan, amb alguns membres d'aquest conjunt i altres músics van crear l'orquestra Windsor. «Cobràvem unes 500 pessetes per actuació i músic», recorda. I afegeix: «Això era entre els anys 1945 i 1960 i segons el dia, perquè per Sant Joan, Cap d'Any i altres dates destacades la tarifa variava.»

Va ser, però, a mitjan anys seixanta, quan li va arribar l'èxit en majúscules, segons explica: «Després de la Windsor vaig muntar l'orquestra Lamoga, que tenia el nom de l'hotel Augustus-Lamoga de Torredembarra. Hi anàvem a tocar a l'estiu fins que van obrir Les Palmeres, on hi ha ara el bingo i on vam tocar durant nou anys seguits.» Va ser l'època de les actuacions al casino i al club de tennis de Barcelona, i també en altres ciutats fora de Catalunya. El boom del turisme vivia els seus millors moments i a Bernardo Ríos se li va acudir que calia aprofitar l'ocasió per promocionar la ciutat que el va veure nàixer «al carrer de Mar, número 19», a través del festival de la cançó que cada any es feia a Benidorm, «on va començar Julio Iglesias».

I així va ser com «el Josep Maria Tost, pianista, va compondre la mítica Murallas de Tarragona amb lletra de Casanova, que va ser seleccionada però «no va passar». Malgrat tot, el tema, enregistrat als estudis Zafiro amb l'aportació econòmica de la botiga Teledino Radio, «per força havia de tenir èxit a Tarragona», recorda Ríos. I no només quan es va estrenar, sinó també anys més tard: «Quan Tarragona va rebre el reconeixement de ciutat patrimoni de la humanitat, la cançó va tornar a sonar», explica. Discmedi, la mateixa discogràfica que va treure al mercat els tres compactes de Mite'ls –que l'any 1989 es va sumar al boom del rock català d'Els Pets, Lax'n'busto, Sopa de Cabra, etc.– la va reeditar en CD junt amb altres temes com Anem a tocar ferro i Al pasar.

Ríos ho explica perquè era un altre Ríos, el seu fill Bernardo, el cantant de Mite'ls, que ara es dedica als serveis funeraris, com el seu germà. Les tres filles de Bernardo Ríos pare són professores «i la Montserrat Ríos Hevia és la que dirigeix la Coral Rovira i Virgili», diu son pare.

Ara, la família passa l'estiu a Prades, on fa uns anys va comprar un terreny i es va fer una casa. «Surto a passejar, a buscar rovellons quan n'és l'època i faig gimnàstica cada dia», explica Bernardo Ríos. I els divendres assaja a la llar de jubilats del Miracle de Tarragona, ciutat que troba «molt maca» i canviada: «Abans s'acabava a la font del Centenari i tothom es coneixia, ara ha sortit de l'avorriment que hi havia llavors», diu. Excepte quan ell cantava i rebia agraït els aplaudiments del públic: «Perquè la vida de l'artista és molt bonica, especialment si la gent t'accepta. Nosaltres actuàvem de memòria, però no és el mateix llegir una lletra que cantar-la, fer-ho amb sentiment, i la gent em deia que amb mi sentia alguna cosa, la música et porta records, sobretot el bolero i el tango, que no passen mai de moda, com els artistes, que no tenim edat mentre puguem seguir actuant», assegura Ríos, per qui «la vida és fer contenta la gent».



Aquest és un servei de notícies creat pel diari El Punt i distribuït per VilaWeb.
És prohibida la reproducció sense l'autorització expressa d'Hermes Comunicacions S.A.