| Contactar amb El Punt - Pobles i Ciutats |
| Qui som? - El Club del subscriptor - Les 24 hores d'El Punt - Publicitat - Borsa de treball | El Punt | VilaWeb | dijous, 7 de juliol de 2022


diumenge, 29 de juliol de 2007
>

Manual d'instruccions casteller

Quan s'hi entén, les jornades castelleres no són tan cansades, per als espectadors

vuits i nous

MANUEL CUYÀS.

Diumenge passat vaig fer una cosa molt rara. A la plaça d'una mica més amunt de casa se celebrava una jornada castellera de molta importància, fins i tot transcendental per a una de les colles que hi participava, la colla local dels Capgrossos, i en comptes de sortir al carrer i anar-la a contemplar em vaig quedar a escoltar-la per ràdio. Havia de cuinar un dinar de compromís –rap amb suquet– i no em podia moure de davant els fogons. Escoltar en directe per ràdio una jornada castellera és realment una cosa molt rara, però si per ràdio es retransmeten coses tan visuals com partits de bàsquet i de futbol i curses de cotxes, també es pot intentar amb l'emergència de torres humanes.

Els haig de dir que l'audició, amb la qual al moment de connectar-hi no creia gens, em va ser de molt profit. Sempre he dit, i no estic sol a dir-ho, que una de les coses més avorrides i més cansades que es poden fer és seguir de cap a cap una jornada castellera. La construcció d'un castell o d'una torre té molt d'atractiu i produeix instants de molta emoció, i quan dic emoció no em refereixo al suspens una mica sàdic i una mica morbós del torero davant el toro o del trapezista dalt la cúpula del circ sinó que vull dir aquell sentiment que fa venir llàgrimes als ulls i fa posar la pell de gallina. Quan la gralla estripa l'aire, a la gent que és allà i mira se li estripen moltes coses de cos cap endins. Ara bé: entre castell i castell els temps d'inactivitat es fan tan eterns que la gent que és allà i mira o intenta mirar arriba un moment que no sap de quina cama posar-s'hi, sent que el sol li escalfa el cap i té la sensació que la festa no es fa per a ella sinó que es fa exclusivament per als castellers i, tirant llarg, per als seus familiars i per a quatre entesos que estan en el secret.

Si dic que la retransmissió radiofònica em va ser de molt profit és perquè tot fent el sofregit i després d'haver passat els talls de rap, una mica enfarinats, per la paella, vaig saber unes quantes coses que s'han de saber sobre els castells i que fins llavors no sabia. Vaig saber què són les manilles, què és el folre i l'origen i la utilitat de cada cosa. Vaig saber que un cop sona la gralla el castell ja no es pot fer enrere a risc de perdre el torn. Vaig saber que la ronda important, de les tres que es fan, és la segona i que el cap de colla –el dels Capgrossos es diu Castellví, tota una premonició– ha de tenir dots de constructor i també de psicòleg i de sociòleg si vol mantenir alta la moral de tanta gent com dirigeix. Vaig saber una cosa que ja sabia però que potser alguns oients ignoraven: que si els enxanetes de totes les colles porten ara casc és perquè l'any passat, aquell mateix dia i en aquella mateixa plaça, la nena Mariona Galindo dels Capgrossos de Mataró havia caigut des de dalt de tot i s'havia matat.

Al davant del micròfon hi havia un home que hi entenia molt, que estava en el secret dels guardians dels castells i que dominava la didàctica. Al moment de fer la picada va anunciar que s'iniciava la segona ronda. Vaig tirar la picada a la cassola, em vaig treure el davantal i vaig sortir al carrer. Em va saber greu. Quan vaig arribar a la plaça, els Capgrossos acabaven de descarregar un tres de nou amb folre, un castell molt important després de l'accident traumàtic de l'any passat, un castell que tornava la moral a la colla i que es va convertir en un homenatge a la Mariona. Els membres de la colla cridaven, cantaven, s'abraçaven, ploraven i botien.

Vaig poder veure en canvi la torre de nou amb folre i manilles d'aquesta màquina potentíssima de fer castells que són els Castellers de Vilafranca, els verds. Després del bany de coneixements rebuts per ràdio no se'm va resistir res i fins i tot vaig fer unes observacions a una senyora que no acabava d'entendre la posició de l'acotxador. És més: l'espera entre castell i castell se'm va fer més curta que mai perquè podia interpretar els moviments humans que es produïen a la plaça. No hi ha com tenir un manual d'instruccions, per anar pel món.

El rap? Sort que havia apagat el gas. Una estoneta de xup-xup, unes patatones, i què els haig de dir.



Aquest és un servei de notícies creat pel diari El Punt i distribuït per VilaWeb.
És prohibida la reproducció sense l'autorització expressa d'Hermes Comunicacions S.A.