| Contactar amb El Punt - Pobles i Ciutats |
| Qui som? - El Club del subscriptor - Les 24 hores d'El Punt - Publicitat - Borsa de treball | El Punt | VilaWeb | diumenge, 7 de març de 2021


dimecres, 25 de juliol de 2007
>

Potser la foscor ens farà veure clar

Catalunya no serà mai com Bèlgica o Dinamarca. Més aviat tot el contrari, cada dia s'enfonsa una mica més en el pou sense fons d'un retrocés persistent. Les infraestructures no es corresponen amb l'esforç productiu dels ciutadans

tribuna
Catedràtic d'història contemporània de la Universitat de Barcelona.


ANTONI SEGURA..

+ Protestes al carrer per la manca de llum després de l'apagada generalitzada que dilluns va patir la ciutat de Barcelona. Foto: RITA LAMSDORFF-GALAGANE

Catalunya té un paisatge rural cuidat i ordenat, que denota l'esforç i l'eficàcia de generacions de pagesos que maldaren per treure el millor profit de les seves terres introduint les innovacions que calien per dur a terme una veritable revolució agrària des de finals del segle XVII. Té també una tradició comercial, industrial i urbanística comparable als dels països europeus que, durant la primera meitat del segle XIX, seguiren la senda traçada per la revolució industrial anglesa. Les fàbriques modernes i el tren havien deixat de ser una novetat a la segona meitat del segle XIX. El moviment obrer i les associacions culturals i esportives bastiren un complex teixit social –popular, republicà, llibertari i catalanista– a cavall dels segles XIX i XX. El modernisme, el noucentisme i l'avantguardisme republicà empeltaren sense complexos amb els principals corrents culturals i artístics europeus del moment. Catalunya, per la seva superfície, la seva capacitat productiva i innovadora, la seva població i la seva cultura podria haver esdevingut quelcom semblant a la Bèlgica, l'Holanda o la Dinamarca del Mediterrani occidental. Però la història hi va jugar en contra, perquè, des de fa segles, les grans decisions polítiques es prenen fora del Principat i, des de fa dècades, les grans decisions econòmiques també. I això va en perjudici dels ciutadans de Catalunya amb independència dels seus sentiments identitaris i de les seves simpaties polítiques.

Catalunya no serà mai la Bèlgica, l'Holanda o la Dinamarca del Mediterrani occidental. Més aviat tot el contrari, cada dia s'enfonsa una mica més en el pou sense fons d'un retrocés persistent, lent però inexorable. Les infraestructures no es corresponen amb l'esforç productiu dels ciutadans catalans. No fa pas gaire, el 26 de juny, ho recordàvem en aquestes mateixes pàgines: «Catalunya és menystinguda per les inversions estatals fins al punt que les infraestructures cada cop s'assemblen més a les d'un país en vies de desenvolupament». I ara se'n va la llum i es col·lapsen Barcelona, l'Hospitalet i la xarxa de rodalies. I ningú sap gaire bé com arreglar-ho.

I no és la primera vegada que passa. Al contrari, plou sobre mullat a Barcelona i a totes les comarques catalanes que els darrers anys han hagut de patir una xarxa de transport elèctric deficient. Si plou, perquè plou. Si neva, perquè neva. Si és l'estiu, perquè és l'estiu. Tant se val, perquè l'efecte sempre és el mateix, centenars de milers de ciutadans sense llum i unes pèrdues econòmiques incalculables (comerços a les fosques, empreses, bancs i hospitals paralitzats, trànsit col·lapsat, transports públics aturats, ascensors que no funcionen, hotels buits, garatges als quals no es pot accedir, ordinadors apagats, queviures malmesos...). I la connexió amb França sense data i el monopoli elèctric en mans Fecsa-Endesa, una companyia que no vol capital català, perquè, segons la presidenta de la Comunitat de Madrid (per cert, tots aquests desastres a Madrid no passen), seria vendre's al capital estranger, però que, com va estar a punt de succeir, no feia fàstics a caure en mans de capital alemany.

Mal govern ací i mal govern a Madrid. I el problema de fons sense resoldre: la rapinya fiscal d'un estat que, any rere any, no restitueix en infraestructures allò que percep en impostos. I ací donant voltes al debat identitari, a les picabaralles polítiques de baixa volada i al «qui dia passa [en el poder o en una més o menys còmoda oposició se sobreentén] any empeny».

I el problema no ve d'ara, sinó que fa dècades que estem en aquesta situació de degradació continuada del que haurien de ser els pilars de l'economia del país: unes infraestructures modernes i a l'altura de les necessitats dels ciutadans i de la capacitat productiva del país. Tant se val qui governi a Madrid, tant se val qui governi a la Generalitat, la rapinya fiscal i la manca d'inversions són una constant. Potser, com al segle XIX, la solució sigui menys estat i més iniciativa privada, però això voldria dir tallar en sec la sagnia fiscal, cosa que cap govern espanyol consentirà. Pot ser, com en les socialdemocràcies del nord d'Europa, que la solució sigui més estat al servei dels ciutadans, però això voldria dir una altra mena d'estat que no tindria res a veure amb l'actual Estat espanyol. Potser, a la fi, si la foscor no ens fa veure clar, estem condemnats a ésser per sempre més un país gairebé en vies de desenvolupament que es lamenta de les seves ferides, però que no sap com posar-hi remei.




Plou sobre mullat a Barcelona i a totes les comarques catalanes que en els darrers anys han hagut de patir una xarxa de transport elèctric deficient. Si plou, perquè plou. Si neva, perquè neva. Si és l'estiu, perquè és l'estiu



Aquest és un servei de notícies creat pel diari El Punt i distribuït per VilaWeb.
És prohibida la reproducció sense l'autorització expressa d'Hermes Comunicacions S.A.