«El que avui sabem de la fundació de Tarragona és ben poca cosa, però no hem de perdre l'esperança, perquè qui sap les sorpreses que ens pot donar el subsòl de l'antiga Tàrraco o el seu entorn.» Així ho apunta Josep Maria Recasens, historiador i alcalde de Tarragona entre els anys 1979 i 1989, que ha publicat un llibre que analitza les diferents teories, més o menys científiques o fantàstiques, sobre la fundació de Tarragona. A La fundació de Tarragona en la historiografia (editat pel Cercle d'Estudis Històrics i Socials Guillem Oliver del Camp de Tarragona) l'autor ha identificat i analitzat totes les referències historiogràfiques en què s'ha donat una explicació sobre la fundació de la ciutat i la identitat dels primers pobladors. Recasens també ha indagat els motius pels quals un episodi d'interès local, com és la fundació de Tàrraco, ha estat incorporat des del segle XV en les històries generals. De fet, és a partir d'aquest segle que Recasens comença el rastreig, perquè és quan apareix per primera vegada en la historiografia hispànica la inclusió de la fabulosa fundació de Tarragona per Túbal, nét de Noè, primer home que va trepitjar terra ibèrica l'any 143 després del diluvi universal. Tal com explica Recasens, el difusor d'aquesta llegenda tan fantàstica va ser l'humanista «i consumat falsificador italià» Joan Annio, anomenat El Viterbense, que a finals del segle XV va atribuir a Túbal la fundació de la ciutat «potser amb la intenció de restituir noblesa i prestigi a la cuitat legatària de la famosa Tàrraco o potser perquè en el seu temps era la seu d'un arquebisbat històric que es disputava la primacia peninsular amb Toledo i Braga». Sigui com sigui, hi afegeix Recasens, «la història s'ha utilitzat sense escrúpols com una arma de propaganda política amb la intenció d'augmentar l'autoritat de les monarquies absolutes, i historiadors i cronistes al servei d'un monarca no dubtaven a inventar-se fabulosos orígens i donar vida a herois fundadors del llinatge reial».

Aquesta i altres faules van anar caient en el descrèdit, sobretot per la revolució tecnològica de la primera meitat del segle XIX i pel fet que van aparèixer dues noves ciències per investigar els orígens de les ciutats: la prehistòria i l'arqueologia.

Un altre dels coneixements que tradicionalment s'ha utilitzat per investigar la identitat de pobladors ha estat l'etimologia. Recasens explica en el llibre que, en el cas de Tarragona, la solució etimològica més significativa la va introduir també el Viterbense, que afirmava que Tarragona és d'origen hebreu o arameu (la llengua de Túbal) i deriva de Tharacoam, que vol dir «ajuntament de pastors». La porta a les interpretacions queda oberta, com també «queda l'esperança que algun dia es descobreixi l'etimologia i significat del topònim Tàrraco, que els lingüistes consideren possible que sigui el rastre d'un primitiu establiment situat en algun lloc de Tarragona o en un indret de l'entorn». Per tant, hi afegeix l'autor, «de fundació provada, només coneixem la de la ciutat romana; aquella ciutat que Plini, amb la famosa frase ‘Tarraco Scipiorum opus', ens diu que la pròspera colònia i capital de la província tarraconense que ell coneix nasqué de la base militar que establiren els germans Escipió».

Dues coses queden clares en el llibre de Recasens. Per una banda, «si reflexionem sobre el recorregut a través de la historiografia, advertim que els historiadors, per omplir els espais que queden en blanc per la ignorància, recorren a la invenció de fets més o menys fantàstics que presenten com a episodis reals». I, per altra banda, que «els historiadors sovint s'apassionen per motius sentimentals, ideològics, religiosos o, senzillament, per interès». Per això, «poques coses hi poden haver per un historiador menys escèptiques que la recerca de l'origen de la seva nació o ciutat». «Quants historiadors podran evitar la temptació d'ennoblir la pàtria?», és pregunta Recasens.