Pere Navarro, aleshores governador civil de Girona, assegura avui que no té pulcritud de records per parlar d'aquells fets: «Va ser una història tèrbola, grisa i llunyana. Aquí a Girona, no en teníem ni idea. Així com hi havia temes que vivíem i gestionàvem, com el segrest, assassinats i màfies, d'aquest no en sabíem res; és impossible que jo en pugui donar detalls.»

L'operació va implicar la detenció d'una cinquantena de persones i l'acusació amb càrrecs de vint-icinc independentistes catalans. Van ser arrestats per pertinença o per col·laboració amb banda armada. I els detinguts van denunciar les tortures de què van ser objecte durant la incomunicació que permet la llei antiterrorista d'un Regne, en el qual, segons presumeixen alguns, impera l'estat de dret.

Pere Navarro insisteix que va ser un tema d'àmbit superior, d'ordres directes de l'Audiencia Nacional (Baltasar Garzón), del Ministeri de l'Interior (José Luis Corcuera) i de la direcció general de la Guàrdia Civil (Luis Roldán).

Hi ha un fet estrany del qual ningú no parla, que va ser l'excusa oficial de l'aparell de l'Estat per començar les detencions massives. Es tracta de la col·locació, el dia de Sant Pere, de dos artefactes explosius a Girona i un a Barcelona, accions que van ser atribuïdes a un presumpte comando de Terra Lliure. Mai no s'ha sabut l'autoria d'aquest atemptat. Molts dels detinguts s'han desvinculat sempre d'aquesta acció i, fins i tot, no s'han estat d'assenyalar els serveis secrets com a autors de l'acció.

Carles Bonaventura, aleshores cap comarcal d'ERC al Gironès, pensa que l'Estat va començar aquesta acció per frenar la projecció de l'independentisme català al món amb les accions pacífiques, com les de l'arribada de la flama olímpica, els xiulets al Rei el dia de la inauguració de l'estadi, el 1989, o la campanya Freedom for Catalonia.

Bonaventura no descarta que entre els detinguts hi hagués l'últim escamot de TL, però assegura que molts dels detinguts mai no n'havien sigut i que, a més, aleshores ja militaven en altres partits, sobretot a ERC. En el llibre De les armes a les urnes (2005), el periodista i detingut a la garzonada Oriol Malló situa l'acte de defunció de Terra Lliure en aquell moment.

Aquesta opinió és força general, tot i que el final oficial de Terra Lliure no es produeix fins a la primavera del 1995, en un macrojudici contra els vint-i-cinc encausats per les detencions. En la sentència, publicada el maig del 1996, es diu sobre Terra Lliure: «Els seus membres han proclamat l'acceptació de fins polítics dins de les vies institucionals de l'Estat, renunciant a la utilització de mitjans il·lícits i violents.»

Al final, els que no van ser absolts van ser indultats, a petició de la fiscalia, prova de l'objectiu polític d'aquelles detencions. Quedava el tema de les tortures. Finalment, com recorda Marcel Dalmau, la sentència del Tribunal Europeu dels Drets Humans va posar les coses al seu lloc: «Va ser la reparació pública i un reconeixement jurídic, de gran valor moral per als torturats, però que no tanca la ferida.»

«Aquella operació és una gran taca negra de Garzón», segons l'advocat Sebastià Salellas, defensor dels detinguts en tots els seus processos judicials.