Pretendre que el coneixement i el respecte dels drets humans universals no és res més que una convicció íntima de l'individu tal com ho pot ser, per exemple, l'afecció cap a un dogma religiós determinat és, des del punt de vista de tots aquells que defensen l'estricta laïcitat de l'estat, una afirmació gairebé monstruosa que atempta directament contra els fonaments liberals de tota democràcia, ja que són precisament els drets i deures cívics –i mai una fe qualsevol– els que permeten i faciliten la convivència de qualsevol creença en una societat cada vegada més multicultural.

D'aquesta manera, el que pretén el laïcisme és reduir el fet religiós a l'espai íntim de la pròpia consciència, per tal que cap creença tingui la més mínima repercussió en l'espai públic; per tant, l'obligació de l'estat laic és ignorar volgudament les creences religioses dels ciutadans de la cosa pública, i actuar respectant sempre i escrupolosament l'estricta separació de l'església i l'estat, independentment de les creences que cada ciutadà practiqui en la seva intimitat.

D'acord amb aquest raonament, és una fal·làcia afirmar que l'actual Estat espanyol es regeix sota aquests preceptes, malgrat el discurs esgrimit per l'esquerra oficial que assimila, gairebé sempre, el concepte de laïcitat amb el d'aconfessionalitat. Aquest fet genera, ja d'entrada, un error de base que ens porta cap a una confusió important, perquè l'«estat aconfessional» explícitament definit en l'actual Constitució obliga, no obstant això, els poders públics a tenir en compte les diferents creences religioses de la societat i a mantenir les necessàries relacions de cooperació amb l'Església catòlica –explícitament esmentada en el text de 1978– i amb les altres confessions. Una situació, doncs, essencialment antagònica a allò que defineix el laïcisme i que permet, paradoxalment, la consagració, via constitucional, d'uns privilegis històricament intocables en detriment constant de la sobirania normativa de l'Estat. Aquesta legitimació, de fet, ja es va iniciar amb els acords preconstitucionals de l'Estat amb el Vaticà, pocs mesos després de la mort del dictador. Amb la imminent arribada de la reforma política, era necessari liquidar l'edifici obsolet del nacionalcatolicisme però, a canvi, es perpetuava mitjançant altres viaranys el poder polític, econòmic i financer de la jerarquia catòlica, acumulat durant les dècades anteriors. Aquests acords preconstitucionals juntament amb la posterior legislació de 1979 enfortien, també, el protagonisme de l'Església en el terreny educatiu i obligaven l'Estat a establir acords de cooperació amb la religió majoritària, de tal manera que s'implantava un règim abusiu de concerts amb els centres privats majoritàriament catòlics, i que al llarg de les darreres dècades no han fet res més que incrementar-se, com ho palesa el considerable augment de la darrera subvenció estatal –145 milions d'euros l'any 2006–. Les conseqüències d'aquells acords expliquen, també, el manteniment ininterromput per part de l'erari públic de gairebé vint mil catequistes a les escoles públiques per tal d'adoctrinar els infants, la potenciació i subvenció des de les institucions de nombrosos actes religiosos, el pagament en forma de sumes milionàries a ONG catòliques controlades directament pels sectors més conservadors –Opus Dei i Legionaris de Crist–, o la contínua presència de símbols religiosos en els juraments dels càrrecs públics o en els mateixos centres educatius. Una realitat, doncs, que ajuda a explicar per què pràcticament cap personalitat rellevant de l'actual escena política es planteja o s'atreveix a qüestionar obertament una situació de privilegi, facilitada per l'aquiescència de tots els partits que en han governat durant aquests darrers trenta anys.

I si obviem aquest immens poder que el règim atorga a l'Església catòlica no entendrem tampoc per què la seva contínua ingerència vers nombroses iniciatives governamentals, tal com ha estat succeint, de fet, al llarg de la present legislatura. Multitud d'exemples ho demostren: il·lustrem-ho amb la darrera polèmica, la relacionada amb l'assignatura Educació per la Ciutadania, la qual podrà adaptar-se, finalment –i com no podia ésser de cap altra manera– als idearis dels centres catòlics o als que legítimament tingui cada escola, d'acord amb els principis legals que ens regeixen. No fan falta gaires dosis d'imaginació per poder preveure el destí final d'aquesta assignatura, que si bé en els estats veritablement laics es podria desplegar sense cap tipus de problema, aquí, en canvi, tots els paranys que han permès la seva desnaturalització romanen significativament avalats per l'actual corpus jurídic. Aquesta situació impedeix que es puguin donar els passos necessaris per al desplegament de la laïcitat.

Hom és perfectament conscient de la importància social de l'educació i per això la jerarquia catòlica desitja continuar controlant doctrinalment un sector molt important de l'ensenyament obligatori. Al subvencionar l'Estat i les comunitats autònomes institucions educatives confessionals –escoles o universitats–, estan contribuint tàcitament a forjar unes elits –una part important de les quals dirigirà les futures institucions del país, ja siguin aquestes a nivell local, autonòmic o estatal– amb criteris fortament confessionals, tal com succeeix amb molta freqüència a l'actualitat –només cal fixar-se, per exemple, de quines famílies provenen majoritàriament significatius prohoms del règim–. I en la mesura que aquesta situació es perllongui, enfortida a més a més per intocables manaments constitucionals i per la presència d'uns partits fortament impregnats de cultura catòlica o senzillament cristiana, l'escola no serà mai a Espanya el lloc per excel·lència de la formació del ciutadà.