| Contactar amb El Punt - Pobles i Ciutats |
| Qui som? - El Club del subscriptor - Les 24 hores d'El Punt - Publicitat - Borsa de treball | El Punt | VilaWeb | dimarts, 16 d'octubre de 2018


divendres, 15 de juny de 2007
>

L'esbós del mapa polític català

Els resultats del 15 de juny ja van reflectir que a Catalunya hi havia una correlació de forces molt diferent de la de la resta de l'Estat

JOSEP MARIA PASQUAL.

+ Un acte electoral de l'Entesa dels Catalans en les eleccions del 1977.

Per situar-nos, aquelles eren unes eleccions a Corts (Congrés dels Diputats i Senat espanyols), en un estat que des de feia encara no un any estava governat per Adolfo Suárez (en substitució de Carlos Arias Navarro, últim cap dels governs de Franco), amb unes corts i una legalitat encara franquistes, sense Constitució (que va arribar l'any 1978) i sense estatuts d'autonomia (que es va aprovar, el de Catalunya, l'any 1979). Franco havia mort feia un any i mig i una llei de reforma política s'acabava d'aprovar en referèndum només sis mesos abans (el desembre del 1976). Els partits polítics també s'havien legalitzat feia molt poc temps: el socialista el desembre del 1976 i el comunista l'abril del 1977. El PSUC no va ser legalitzat fins al maig del 1977 mateix, aproximadament un mes i mig abans de la data electoral. I ERC va arribar al 15 de juny sense estar legalitzada, una situació que no es produiria fins dos mesos després, l'agost del 1977. Òbviament, no hi havia Generalitat en actiu, ni Parlament de Catalunya ni ajuntaments democràtics. Hi havia, això sí, un president de la Generalitat a l'exili; d'altra banda, encara un gran desconegut entre la immensa majoria dels catalans. I també hi havia l'Assemblea de Catalunya, una organització que havia articulat al nostre país l'oposició democràtica al franquisme en l'última etapa de la clandestinitat. Avui ja es pot dir que els partits polítics que van obtenir representació i els diputats i senadors que van resultar elegits el 15 de juny del 1977 van prendre les regnes de la política en substitució de l'Assemblea de Catalunya. Probablement d'una manera precària, la democràcia havia començat a Espanya i s'havia dibuixat un primer mapa polític de Catalunya.

Si ens atenim a l'ordre de representació obtinguda al final d'aquella primera jornada electoral, l'oferta política que es va presentar a Catalunya el 15 de juny del 1977 estava formada pel PSC-PSOE; el PSUC; Pacte Democràtic per Catalunya; Centristes de Catalunya-UCD; Unió del Centre i la Democràcia Cristiana; Esquerra de Catalunya, i Aliança Popular.

Amb Joan Reventós al capdavant, el PSC-Congrés i la Federació Catalana del PSOE, que havien signat un pacte de coalició electoral a l'abril amb la perspectiva d'un procés d'unitat, va ser la candidatura guanyadora de les eleccions amb un 28,4% dels vots i quinze diputats.

El PSUC, liderat per Gregorio López Raimundo, va obtenir un 18,2% dels vots i vuit diputats.

El Pacte Democràtic per Catalunya era una coalició encapçalada per Jordi Pujol (CDC) i de la qual formaven part, a més de Convergència, Esquerra Democràtica de Catalunya, amb Ramon Trias Fargas al capdavant; el PSC-Reagrupament, encapçalat per Josep Verde Aldea, i el Front Nacional de Catalunya. Van obtenir un 16,8% dels vots i onze diputats. Val a dir que el PSC-R, que havia perdut el gran líder, Josep Pallach, el gener d'aquell mateix any 1977, havia intentat sense èxit formar una coalició sota el nom de Front d'Esquerres, oberta al PSC-C, el PSOE, ERC, el FNC i Estat Català i el FNC.

Centristes de Catalunya-UCD va obtenir també un 16,8% dels vots, però va quedar amb nou diputats. Era el partit liderat per Adolfo Suárez a Espanya i encapçalat, a Catalunya, per Carles Sentís.

La Unió del Centre i la Democràcia Cristiana va quedar amb un 5,5% dels vots i amb dos escons. Era una coalició impulsada per Unió Democràtica de Catalunya, liderada per Antón Cañellas, i el Centre Català, que tenia Carles Güell de Sentmenat al capdavant.

La il·legalitzada Esquerra Republicana de Catalunya no es va poder presentar sota la seva sigla i ho va fer en una curiosa coalició, Esquerra de Catalunya, amb Estat Català i el Partit del Treball d'Espanya. Al capdavant hi havia Heribert Barrera i va obtenir un 4,5% dels vots i un escó.

Finalment, Alianza Popular, liderada per Laureà López Rodó, va obtenir un 3,5% dels vots i també un escó.



UN MAPA POLÍTIC DIFERENT
El resultat de les eleccions del 15 de juny va reflectir que a Catalunya hi havia una correlació de forces molt diferent de la de la resta de l'Estat, on havia guanyat la governamental UCD de Suárez fregant la majoria absoluta (un 34% dels vots i 165 diputats) i el PSOE havia quedat com a principal força de l'oposició (un 28% dels vots i 118 diputats), seguit dels comunistes (un 9% dels vots i 20 diputats) i de l'extrema dreta, Aliança Popular, els exfranquistes o encara aleshores franquistes, amb un 8% dels vots i 16 diputats. El 15 de juny del 1977 dóna efectivament un mapa polític ben diferenciat entre el conjunt d'Espanya i Catalunya (i també al País Basc), on van guanyar àmpliament les opcions d'esquerres i nacionalistes.

L'endemà de les eleccions, Joan Reventós va prendre la iniciativa de negociar amb els principals partits per constituir un front comú de negociació. Això no obstant –com explica l'historiador Albert Balcells–, encara que els senadors i els diputats catalans tenien tota l'autoritat del vot democràtic, la integritat del poder continuava a les mans del govern espanyol, legitimat per les urnes en la major part de l'Estat. Una disfunció democràtica que no sembla haver canviat gaire tres dècades després.


L'Assemblea de Catalunya havia articulat al nostre país l'oposició democràtica al franquisme

 NOTÍCIES RELACIONADES

>Benet, Xirinacs i els senadors reials

>El Congrés celebra 30 anys de democràcia

>els protagonistes

>De la dictadura a la democràcia

Aquest és un servei de notícies creat pel diari El Punt i distribuït per VilaWeb.
És prohibida la reproducció sense l'autorització expressa d'Hermes Comunicacions S.A.