Sóc optimista de mena. Probablement per això tendeixo a veure el got mig ple. Al llarg de la meva trajectòria política he après que difícilment res és blanc o negre, que els matisos són molts, que tot és possible, que el camí és llarg i difícil, que hi ha giragonses, costes i sots, que el camí no sempre fa baixada. I que contra les adversitats cal saber reaccionar sense perdre mai el nord.
Si fa 20 anys algú ens hagués dit que l'esquerra independentista tindria prop de 1.600 regidors als ajuntaments dels Països Catalans, que seríem la tercera força política al Parlament de Catalunya, que aconseguiríem representació al Parlament de les Illes, que presidiríem dues diputacions o que tindríem prou força per ser decisius a l'hora de formar una majoria de govern, ens hauria semblat que ens arengava un bufanúvols que diria l'enyorat amic i mestre Ramon Barnils.
Som on som després de molts anys de picar pedra, de confluir sensibilitats diverses, d'un procés llarg d'acumulació de forces, d'un període en què érem tractats amb desdeny per uns i amb paternalisme i menysteniment pels altres. Avui ens fem valer i no pas perquè Esquerra hagi comptat amb la complicitat de cap dels poders fàctics, ans al contrari. No han estat pocs els que han tractat de barrar-nos el pas i el tractament mediàtic del que és objecte l'esquerra independentista, ahir com avui, per part d'alguns mitjans és d'una hostilitat manifesta. No em sorprèn. Òbviament, no només no comparteixen els objectius d'Esquerra, una societat catalana lliure i justa en què el nostre país sigui un estat més de la Unió Europea, sinó que van abonar un pacte estatutari (Mas-Zapatero) que ERC rebutjava; clamaven i aplaudien que Esquerra hagués estat expulsada del govern per haver defensat l'esperit i lletra de l'Estatut del 30 de setembre; tenen com a marc nacional l'espanyol i segueixen veient en el marc constitucional l'escenari de present i de futur.
Esquerra és al govern de la Generalitat per mèrits propis. I ha de voler ser a totes les institucions per treballar des d'aquestes per la construcció nacional, aspirant a fer sentir la seva veu sempre amb més força, fins a fer possible una majoria sòlida que aposti decididament per la plena sobirania nacional. No ho podrem fer sense sumar al projecte sectors socials més amplis que aquells a què fins ara hem arribat. Per fer-ho possible, el discurs de l'esquerra independentista ha de penetrar amb força a les regions metropolitanes i a les grans ciutats. Ningú ha dit que fos fàcil però no intentar-ho és renunciar a la possibilitat que un dia –i n'estic convençut que arribarà– sumem les adhesions necessàries que ens permetin guanyar un referèndum d'autodeterminació. Mentrestant hem de batallar creant les condicions necessàries que possibilitin aquesta majoria nacional per la independència. Sent exigents amb nosaltres mateixos, fent autocrítica quan les coses no les fem prou bé, rectificant si molt convé. Però mantenint sempre la cohesió i la fidelitat a un projecte polític que té un horitzó clar i que tots anhelem: la independència!
)
