Heus aquí una primera proposta de renovació teològica. Simples suggeriments que ajudin a pensar.

Religió: Fa temps que sabem que la religió és al cor i no pas als genolls. Tanmateix, l'home que s'agenolla –o que es doblega– sempre ens sembla més religiós que el que es manté dret.

Porta: En totes les religions la porta d'entrada és molt ampla. La de sortida, estreta. Si el mar no té portes, per què hauria de tenir portes el cel? Jerusalem, la ciutat més significativa del macrocosmos religiós, és coneguda com «la ciutat de les set portes». Totes es mantenen permanentment obertes llevat d'una: la porta per la qual Jesús entrà a Jerusalem el diumenge de rams. I tanmateix, Jesús entra –escrigué Paul Claudel– per més tancades que estiguin les portes.

Veritat: És la paraula preferida de Benet XVI: «la veritat és una i la té l'Església catòlica.» És el mateix que diuen totes les religions. D'aquí ve que es barallin. La veritat és una torxa que il·lumina les tenebres però que no les dissipa pas. quan Jesús digué «la veritat us farà lliures», tenia els ulls oberts cap al futur: us farà lliures, volia dir, quan sigueu capaços de descobrir que tota la veritat és diàleg.

Diàleg: En el context religiós, és sinònim d'escoltar la jerarquia. Per regla general, s'arrodoneix amb la paraula amén.

Vot: «Una papereta de vot –segons digué Abraham Lincoln– té més força que una bala de fusell.» La gran incògnita és descobrir on amaguen els fusells les religions que no compten amb la força del vot. La resposta remet a les relacions diplomàtiques amb els estats, que reben el nom de «pactes», «aliances» i «concordats». Mirat així, la realitat concorda.

Llibertat d'expressió: La secretaria d'Estat del Vaticà ha rebut el següent telegrama: «Els pobres de l'Amèrica Llatina renunciem a la llibertat d'expressió a canvi de la llibertat –tout court– de Jon Sobrino.» No cal dir que la preocupació que ha generat el telegrama és gran. «Què significa tout court? D'on l'han tret, aquesta expressió, els pobres de l'Amèrica Llatina?», va preguntar a un expert el secretari del secretari d'estat. La resposta de l'expert no es féu esperar: «D'on l'han tret, no ho sé, monsenyor, però el significat –en clau diplomàtica– no pot ser més clar: vol dir que una cosa és ser pobre i l'altra ser ximple; ho entén, eminència?»

ODT: Paraula que no figura en cap diccionari de termes religiosos, i és que no cal. «Tenim religió de sobra per odiar-nos –escrigué el sempre càustic Jonathan Swift–, però ens en falta molta per estimar-nos els uns als altres.»

Laïcitat: No s'ha de confondre amb mendicitat. A l'edat mitjana els pobres mendicaires que s'apostaven a les portes del temple esperant una almoina eren tots de naturalesa laica. No hi havia clergues entre els mendicaires. Avui és al revés: els clergues –a través dels seus representants, els bisbes, truquen a la porta de la laïcitat esperant una almoina. La diferència és que els clergues l'obtenen, mentre que els pobres d'abans, no; la qual cosa demostra que existeix una santedat laica. Afirmar que la laïcitat és enemiga de la religió és negar l'evidència dels fets.

Mentida: Quan al poeta llatí Juvenal li comunicaren que l'emperador romà volia tenir-lo a prop, exclamà: «Què hi faré, jo, a Roma? No sé mentir!» Des de sempre s'ha dit que s'atrapa més de pressa un mentider que un coix. Però avui –sobretot des dels atemptats de l'11-M– sabem que això no és exacte: una mentida pot fer la volta al món abans que la veritat no hagi ni tan sols acabat de vestir-se.

Mentider: Aquest terme també ha canviat després de l'11-M. Si abans el mentider era la persona que es distingia pel menyspreu a la veritat, avui és al revés: ningú estima tant la veritat com el mentider que menteix per amor a la veritat. Sembla que és el cas de la plana major del PP. Molt abans que la famosa «teoria de la conspiració» es posés en marxa, Santiago Rusiñol ja va sentenciar que «qui cerca la veritat mereix el càstig de trobar-la». Ja l'han trobat, però continuen buscant. I és que hi ha gent que no escarmenta.

Salvació: Charles Péguy va escriure que «la cosa més contrària a la salvació no és el pecat, és el costum». No sabem si aquest aforisme el va escriure un diumenge al matí, poc abans d'assistir –o de no assistir– a la missa dominical. És prou sabut que Charles Péguy era catòlic practicant.

Catòlic practicant: És el que compleix rigorosament el precepte dominical. En el llenguatge col·loquial «la gent de missa» és tinguda per «gent de bé».

Gent de bé: El dia que Charles Péguy va declarar que «la gent de bé sol ser impermeable a la gràcia divina», aquell dia va començar a caure en desgràcia entre la gent de bé.

Pobresa: Conformar-se amb la pobresa és ser ric. A primera vista diríeu que aquest pensament tan bonic és de sant Francesc d'Assís, el famós poverello, però resulta que és de Sèneca. Va ser ell qui va «descobrir» que «el pobre de debò no és el que té poc, sinó el que desitja molt».

Pobre: No sé qui va dir que «un parent pobre és sempre un parent llunyà».

Teoria de l'alliberament: És el parent pobre de la teologia en majúscules. És tan llunyana com ho pugui ser la diòcesi del bisbe Pere Casaldàliga de les altres diòcesis que va visitar Benet XVI. Algú em sabria dir quants quilòmetres separen Mato Grosso de Sao Paulo?

Benaurances: A la llista de benaurances que Jesús va proclamar, cal afegir-n'hi ha una de nova i del tot actual: la benaurança dels qui, quan es tracta del Papa, troben que tota lloança és poca (i tota crítica és desamor). Doncs bé, d'ara endavant direm: «Benaurats vosaltres, llagoters papals, vostres seran el bàcul i la mitra.» Únicament que si són tants és ben probable que no hi hagi prou bàculs ni prou mitres. I qui avisa no és traïdor.