| Contactar amb El Punt - Pobles i Ciutats |
| Qui som? - El Club del subscriptor - Les 24 hores d'El Punt - Publicitat - Borsa de treball | El Punt | VilaWeb | dilluns, 23 de novembre de 2020


dilluns, 16 d'abril de 2007
>

El futur de Zimbabwe

Robert Mugabe ha portat el país africà a una crisi sense precedents

RAMON ROVIRA.

+ El president de Zimbabwe, Robert Mugabe. Foto: EFE

Als 83 anys, 27 dels quals al capdavant del poder polític, Robert Mugabe, president de Zimbabwe, ha passat de ser l'heroi de la independència del seu país a un anacronisme de l'Àfrica postcolonial.

Mugabe ha situat les xifres de l'economia de Zimbabwe en unes magnituds insòlites. Una hiperinflació del 1.700% que aquest any pot superar el 5.000%, un 80% d'atur, l'expectativa de vida més baixa del món, un nivell adquisitiu equiparable al de fa cinc dècades i un èxode imparable dels millors i més ben preparats ciutadans són dades prou espectaculars per desqualificar la gestió d'un líder que va arribar al poder després que Zimbabwe aconseguís la independència i que s'ha enquistat en una dictadura personal i corrupta.

Mugabe ha estat capaç de resistir tant de temps en aquest càrrec per una combinació de repressió, estratègia i sort. Durant la guerra freda va tenir l'habilitat de camuflar el seu passat marxista i alinear-se amb el capitalisme encarnat pels Estats Units.

Aquesta conversió miraculosa va servir per esborrar un full de serveis marcat per la violència i la repressió, especialment contra els seus adversaris polítics.

Un altre factor que ha contribuït a explicar la seva prolongada presència al capdamunt del poder s'ha d'atribuir a la política racista practicada per Sud-àfrica, el veí del sud de Zimbabwe.

Com a membre destacat dels no-alineats, durant els primers tretze anys de presidència, Mugabe va assumir la primera línia de combat de la lluita contra l'apartheid practicat pels règims blancs de Pretòria i es va convertir en un aliat fonamental dels països occidentals que volien netejar la seva imatge amb un soci que, si bé de portes endins els avergonyia, internacionalment representava la imatge més positiva del postcolonialisme.

Es tracta de dos factors exògens però que amb una hàbil combinació de diplomàcia i una repressió domèstica cada cop més forta expliquen, en part, la perpetuació de Mugabe en el poder durant gairebé tres dècades.



EL SOCI INDESITJABLE
Com ha passat amb altres antics socis occidentals, però, com ara l'Afganistan, l'Iraq i alguns països llatinoamericans, els canvis geoestratègics els han convertit en prescindibles.

Així, un cop acabada la guerra freda i desaparegut el règim racista sud-africà, Mugabe s'ha transformat en un soci incòmode del qual tothom voldria prescindir tan aviat com fos possible. Especialment després que ara fa set anys perdés el referèndum pel qual volia legalitzar la seva continuació en el poder i que, com a reacció, intensifiqués la repressió contra els seus adversaris polítics i fomentés una economia autàrquica.

Des d'aleshores la tensió interna ha augmentat molt, sobretot des d'ara fa un mes, quan la policia va interrompre una pregària convocada per l'oposició i va detenir i maltractar Margan Tsvangirai i altres membres del Moviment pel Canvi Democràtic, la formació que encapçala l'alternativa al règim despòtic.

Paral·lelament també s'ha consolidat el seu aïllament internacional, especialment des de l'any 2000, quan el govern gairebé va destruir la productivitat del sector agrícola –que és la base de l'economia del país– ocupant les terres que eren propietat dels blancs amb l'objectiu de donar-ne l'explotació a indígenes que no disposaven de les eines ni dels coneixements necessaris per mantenir-ne la producció.

Últimament també ha augmentat el nombre de denúncies de suposades interferències externes contra el seu govern, especialment de la Gran Bretanya, a qui s'acusa d'espionatge i d'ajudar els partits de l'oposició.



AUTORITAT
Malgrat totes aquestes proves de menyspreu per la democràcia, els drets humans i les institucions internacionals, el govern de Mugabe encara és relativament tolerat, sobretot pels seus veïns. És el cas de Sud-àfrica, que durant una recent cimera regional va culpar les sancions imposades pels Estats Units, la Gran Bretanya i altres països occidentals de la crisi econòmica que asfixia Zimbabwe.

El president sud-africà, Thabo Mbeki, ha apostat per «una diplomàcia silenciosa» que en realitat no s'ha traduït en cap acció concreta contra el règim de Mugabe. I és que Sud-àfrica té la clau de volta del futur de Zimbabwe, perquè és qui en controla els fons d'aprovisionament, l'energia i fins i tot les línies de crèdit que mantenen la migrada economia del país. Les raons per les quals el govern de Mbeki no tanca l'aixeta són diverses. Algunes d'aquestes raons estan relacionades amb la imatge d'heroi alliberador que té Mugabe, que comparteix amb Mbeki, però sobretot per l'enemistat d'aquest amb el Moviment pel Canvi Democràtic de Zimbabwe.

Aquest partit té molta influència en els grups sindicals de Zimbabwe, que tenen el suport del Congress of South African Trade Union, una de les branques del Congrés Nacional Africà –el partit de Mbeki– que més discrepa de la seva gestió. Entre la indiferència d'uns i els interessos dels altres, però, Robert Mugabe continua la cursa de destrucció del seu país.



Aquest és un servei de notícies creat pel diari El Punt i distribuït per VilaWeb.
És prohibida la reproducció sense l'autorització expressa d'Hermes Comunicacions S.A.