| Contactar amb El Punt - Pobles i Ciutats |
| Qui som? - El Club del subscriptor - Les 24 hores d'El Punt - Publicitat - Borsa de treball | El Punt | VilaWeb | dimarts, 15 d'octubre de 2019


dissabte, 14 d'abril de 2007
>

L'home sense trípode

Mor Lluís Lligonya, impulsor de TV Mataró i un analista polític de primera

la crònica

MANUEL CUYÀS.

La primera imatge que tinc de Lluís Lligonya, que s'acaba de morir, me'l presenta tal com va venir al món. Nu de pèl a pèl. Era a final dels anys seixanta. S'havia organitzat una revetlla de contingut polític al pati dels Lluïsos de Mataró. Els Lluïsos eren unes instal·lacions recreatives de propietat eclesial situades davant del convent de les Caputxines, on ara hi ha pisos. En realitat la revetlla es feia per evitar que es fessin els pisos que fatalment es van acabar fent, com tantes coses es van fer i es van desfer a Mataró en aquells anys i en els anys posteriors. Doncs bé, a mitja festa un grup d'homes i dones es van despullar, i sense roba i sense res van fer un parell de voltes corrent pel pati. Això en aquella època d'accions proposta i happenings tenia un nom. Era un streaking. Havien fet streaking els revoltats del maig francès, es feia streaking als festivals pop, feien streaking alguns espontanis als camps de futbol o en plena cerimònia dels Oscar, i aquell dia l'streaking havia arribat al pati dels Lluïsos de Mataró, propietat de l'Església. Entre els despullats corria Lluís Lligonya.

Em vaig anar trobant en Lligonya en altres vetlles i revetlles fins que un dia, al cap dels anys, se'm va presentar com a impulsor d'una televisió local, Televisió de Mataró. Em vaig escoltar en Lligonya sense creure res del que m'explicava. Ni creia que una televisió local tingués públic, ni creia que hi pogués haver personal que la fes anar ni creia en cap font d'ingressos que la mantingués. Tampoc no creia gaire en Lligonya. Llavors jo el tenia per un radical i un eixelebrat, coses que si poden ser positives en una cursa al pati dels Lluïsos una nit d'estiu, eren contraindicades en una televisió que havia de mirar i consumir tothom en aquesta ciutat de gent que no vol soroll.

Com que Televisió de Mataró és des de fa un quart de segle una televisió que funciona a diari i que té un públic que se la mira i un personal que la fa funcionar exemplarment, i com que això és obra i mèrit de molta gent i sobretot d'en Lligonya, no caldria que digués que en Lligonya va contradir amb els fets totes les meves aprensions una a una, i quan dic totes dic sobretot les que projectava sobre la seva persona. El Lluís Lligonya que jo he conegut els últims vint anys és el periodista amb més criteri i més capacitat d'anàlisi que m'he trobat en qualsevol àmbit.

Ell anava a un acte, al que fos, carregant la càmera. Sense dir res, prenia vistes. Ho feia sempre sense trípode, fiant-se d'un pols segur i infal·lible o del seu cos mig esternellat en una cadira. Si gravava les declaracions d'un polític, de vegades feia una pregunta. Una pregunta d'en Lligonya no era mai de compromís. Era una pregunta disparada amb bala que l'interpel·lat contestava com podia a aquell home parapetat darrere una càmera. Un cop acabat l'acte, en Lligonya sortia i en donava l'opinió als companys de l'ofici. La llàstima, la gran llàstima per al periodisme mataroní contemporani, és que aquestes opinions, en Lligonya se les reservés per a ell o per als amics i no le hagués deixat per escrit, o gravades o filmades. Eren unes anàlisis, unes opinions, que amb quatre paraules ho deien tot i que no tenien res d'eixelebrat sinó que eren la cosa més entrada en raó, imparcial i flegmàtica que en el periodisme i en el seny es puguin donar. Si en Lligonya trobava plausibles les declaracions del càrrec d'un partit que es trobava a l'altre extrem de la corda que ell tibava, així mateix ho manifestava. Si, al contrari, un representant de les seves simpaties polítiques deixava anar una atzagaiada, alguna cosa que ell pensava que no afavoria Mataró, el Mataró de l'etern fer i desfer del qual Lligonya va ser testimoni i actiu contestatari, també ho deia.

Tot això que acabo de dir sobre en Lligonya li ho havia dit de viva veu a ell mateix sempre. No són paraules mortuòries per quedar bé o d'aquelles que sap greu que el difunt no hagi sabut. L'última vegada que vam parlar em va comunicar que els metges li havien donat sis mesos de vida. Em va dir: «No passa res. Sis mesos. Es poden fer encara coses, en aquest temps. I si no, què hi farem.» Tal com analitzava la vida ho feia amb la seva malaltia i la seva mort.



 NOTÍCIES RELACIONADES

>Lluís Lligonya i Clavell

Aquest és un servei de notícies creat pel diari El Punt i distribuït per VilaWeb.
És prohibida la reproducció sense l'autorització expressa d'Hermes Comunicacions S.A.