| Contactar amb El Punt - Pobles i Ciutats |
| Qui som? - El Club del subscriptor - Les 24 hores d'El Punt - Publicitat - Borsa de treball | El Punt | VilaWeb | dimecres, 18 d'octubre de 2017


dimecres, 21 de febrer de 2007
>

Record de Marçaginé

Va adquirir una experiència concreta, contrastada i, per tant, sàvia, del fet d'anar pel món

el repunt

XAVIER GARCIA.

El 3 de novembre passat, al matí, em disposava a escriure sobre Marcel·lí Giner Folch, que es feia dir artísticament Marçaginé, quan, sense més ni més, apareix per via telefònica la veu de Jaume Bartolomé, de Marçà (Priorat), que em diu: «Xeic, s'ha mort lo Marcelino».

Encara que gairebé sempre temuda, la mort apareix, així, inesperada. De manera que, a més d'escriure sobre la seva vida, vaig haver d'escriure sobre la seva mort en el segon número de la revista semestral Lo Violí, que impulsa el Centre d'Estudis del Priorat, i que l'altre dia, dissabte passat, es va presentar al Casal de Marçà, a un quilòmetre escàs del casalot de la Miloquera, allà on va viure i va crear intensament, des de 1974, quan tornà de Barcelona, aquest dibuixant, ceramista i escultor que fou el meu amic Marçaginé.

El vaig conèixer cap al 1996, presentat per Pepito Sabaté, del Masroig, entre les seves samfaines de terra cuita, argiles, motllos i surrealismes agraris, i el primer que em va dir, sota els tres xiprers hospitalaris, fou: «Benvingut a la meva ànima!» A partir d'allí em deixà entrar al seu món, i aviat vaig comprendre, pel que em va explicar i pel que vaig saber, que es tractava, certament, d'un tipus humà singularíssim, inclassificable i, en definitiva, lliure, una llibertat adolorida per la crueltat del món, que ell tastà en primera persona al front del Pirineu, i que va combatre amb una revolta personal permanent i amb una obra d'art que algun dia haurà d'estar al lloc que es mereix.

El Marcel·lí va néixer a Marçà el 4 de desembre de 1918 (el mateix dia i mes que, molts anys enrere, havia nascut Franco, la qual cosa li provocava nàusea) i la seva vida, fins a la guerra civil, va estar marcada pel treball a la terra i per les feines diverses habituals als pobles petits, entre les quals, en el seu cas, la de barber. Vinc a referir-me que va adquirir una experiència concreta, contrastada i, per tant, sàvia, del fet d'anar pel món. Això li va valdre pel seu futur, comptant la sort que va tenir: tant quan va haver d'afrontar els perills de mort a les batalles del Pirineu, sobretot la de Sant Corneli, de què sempre em parlava, com quan el 1947, amb vint-i-nou anys, va decidir emprendre l'aventura de Barcelona per dedicar-se plenament a l'art.

La manera com aquell home va viure i sobreviure a Barcelona, en plena postguerra, mereixeria sens dubte una novel·la. Amb l'astúcia del pagès trasplantat a la gran ciutat, va estudiar, va menjar i va allotjar-se sense gaire gasto, perquè ell va decidir desgastar-se per crear una obra escultòrica, feta dels materials de la terra que havia conreat, que parlés, amb energia de denúncia, dels drames existencials que s'havien viscut i que es vivien. L'humanisme cristià, l'existencialisme i l'expressionisme eren els seus signes identitaris, així com una poderosa arrel llibertària en el seu comportament.

La gran ciutat que temia i detestava, per deshumanitzada i gregària, va oferir-li, per contra, l'amistat d'alguns homes excepcionals com ell: Francesc Candel, Àngel Carmona, Arnau Puig, Xavier Costa Clavell, Rodríguez Méndez, Manuel Costa-Pau, Joan Lahosa –pintor, veí seu de Prat de Comte (Terra Alta)– i, entre tants, Jesús Lizano, gent de les arts i les lletres, amb els quals va fer pinya per a un art exigent i compromès enmig d'una situació política degradant.

A finals dels anys seixanta, casat amb la filipina Lula Pérez, també artista com ell, va decidir tornar a la terra natal, completament fastiguejat d'una Barcelona convertida en «Ciudad de Ferias y Congresos» i, entre la pau arbrada del Montsant i la mola de Colldejou, van decidir aixecar el seu santuari a la Miloquera, el turonet fundador del nucli de Marçà, on continua onejant la bandera catalana.

Allí va ser feliç i les seves escultures de denúncia, com l'impressionant Crist avergonyit i La coloma de la pau empresonada, o les dedicades a l'alegria de la vida, com Segadora o Retorn, lluïen amb tota la seva força expressiva, com si continuessin reclamant més que mai pietat i justícia per a aquest món.

Allí vaig conèixer la serenitat emprenyada de Marcel·lí, una mena de sant Francesc amb l'ànima incendiada de rebel·lió que posava molles de pa per als ocells al mig dels camins, que s'acompanyava de quatre gallines, altres ovelles, un gos i quatre gats més, que a penes s'alimentava del que li pujaven els de l'Ajuntament, que amb quatre traces et feia un dibuix que regalava i que havia convertit les parets del seu taller habitatge en un immens mural de llibertat.

Quan s'exaltava era temible, però jo l'havia vist plorar davant la tendra combustió del món i llavors el seu rostre de front alt i ulls blaus, treballat per les fatigues de la terra i de la guerra, agafava un to pràcticament de santedat, d'home que moria sense haver deixat mai la innocència dels infants.



Aquest és un servei de notícies creat pel diari El Punt i distribuït per VilaWeb.
És prohibida la reproducció sense l'autorització expressa d'Hermes Comunicacions S.A.