En el seu debut com a cineasta, Todd Field va construir, sota l'aparença d'una història de venjança, un sòlid melodrama sobre el dolor de la pèrdua i la crisi moral que condueix al crim. A Juegos secretos –estúpida traducció de Little children– el tema del pecat, en l'accepció cristiana del terme, torna a gravitar damunt d'un nou melodrama, centrat aquest cop en el retrat d'una petita comunitat que malviu en una Amèrica on l'aparença de tranquil·litat amaga sempre alguna cosa tèrbola. Todd Field se centra, sobretot, en l'exploració de la banalitat inherent en la pròpia quotidianitat de la vida americana, converteix els parcs infantils i les piscines en el paradigma d'espais públics, i els xalets confortables de les zones residencials, en el model arquetípic dels espais interiors. El pecat troba aquest cop una representació física, a partir de l'encarnació que en fa la figura d'un pederasta –Ronney J. Mc Gorvey–, que després d'uns anys de presó torna a un barri i crea un cert sentiment d'inseguretat en un món en què les relacions entre la vida privada i la vida pública no troben un fàcil camí de trànsit. Ronney és el pecat suprem perquè així ho ha decidit la societat que l'ha marginat i perquè la seva presència pot desestabilitzar la seguretat, entesa com l'equilibri que permet que l'aparent món feliç exterior embolcalli les contradiccions que amaga la vida darrere els xalets.

En el microcosmos dissenyat pel film, però, existeixen molts d'altres pecats. Alguns són silenciats perquè transcorren en la vida íntima. Hi ha un executiu que es masturba davant les pàgines eròtiques del seu ordinador, un home que és incapaç d'obrir-se camí a la vida i que ho dissimula creant-se la imatge de bon pare, una dona que aguanta estoicament les bajanades del marit i sobretot un sentiment de profunda infelicitat que ningú s'atreveix a combatre. Hi ha altres pecats que operen com a teràpia alliberadora, però que necessiten la mentida per sobreviure. Així, l'epicentre dramàtic del film fluctua al voltant de la relació adúltera d'una Madamme Bovary de l'Amèrica profunda amb un jove insegur. Com a rerefons de tot plegat hi ha el silenci que oblida alguns vells pecats –com ara l'assassinat d'un nen per part d'un policia irresponsable– i el brogit que denuncia qualsevol atemptat moral a les aparences, ni que sigui una simple abraçada dins un parc infantil.

Todd Field explica la història amb elegància, amb cert gust pel detall, però no pot obviar el fet de caure en alguns excessos dramàtics en la part final del relat. Els actors i actrius donen coherència al que explica i una veu en off, que recull paratges de la novel·la original de Tom Perrotta, aporta certa gravetat al retrat de la banalitat. Juegos secretos podria ser una bona pel·lícula si no fos perquè fa la sensació que el que explica i com ho explica ja ho hem vist mil vegades. La hipocresia que denuncia ja la denunciaven, amb més gràcia, els melodrames de Douglas Sirk dels anys cinquanta. La forma com denuncia aquesta hipocresia ja havia estat utilitzada de manera light a American Beauty de Sam Mendes i amb més cinisme a Hapiness de Todd Solondz. Tot plegat fa que Juegos secretos provoqui la sensació de dejá vu.