| Contactar amb El Punt - Pobles i Ciutats |
| Qui som? - El Club del subscriptor - Les 24 hores d'El Punt - Publicitat - Borsa de treball | El Punt | VilaWeb | dissabte, 24 de febrer de 2018


divendres, 2 de febrer de 2007
>

El nou independentisme



l'apuntador

JOSEP MARIA PASQUAL.

+ Àngel Colom. Foto: EFE
Podríem situar l'eclosió de l'independentisme polític modern cap a l'any 1992, ara fa tres dècades, sota el lideratge carismàtic d'Àngel Colom, que va recuperar ERC per al Parlament com a grup no estrictament residual. Si tenim en compte que en el segle XXI (també a partir de mitjan del segle XX) parlar de política vol dir parlar de democràcia, i parlar de democràcia vol dir parlar d'institucions, de representants i d'eleccions, no hi ha cap mena de dubte que fa quinze anys ERC va resituar l'independentisme, el va homologar, el va fer sortir de la cultura de la resistència i de la clandestinitat per entrar a la cultura de govern (una cultura, aquesta, que també es pot tenir sense governar, o governant poc). L'independentisme polític d'ERC, tanmateix, tot i haver sorgit d'un pòsit social independentista conservat discretament al llarg de segles, va néixer amb un cos teòric feble. El discurs de l'independentisme polític d'ERC es resumia en la consigna única de la independència. La urgència històrica, malgrat que pugui semblar una paradoxa, no va permetre omplir de contingut el concepte independència, en un entorn de país, europeu i mundial que, mentrestant, anava modernitzant els antics conceptes que havien guiat totes les ideologies polítiques, econòmiques i socials. L'avenç d'ERC al llarg dels últims quinze anys ha anat més ràpid que la construcció del discurs. El cos, més ràpid que la ment. Malgrat anar carregat d'arguments, malgrat tenir la raó, l'independentisme d'ERC ha tingut defectes de forma, que en política són fatals. En democràcia, els errors tenen un cost alt (i, a voltes, els encerts també, ja que la política no és una ciència exacta ni respon només a variables conegudes). Aquesta evolució de l'independentisme d'ERC cap a la realitat, també paradoxalment, ha deixat el projecte aturat en el temps i, qui sap, obsolet. Aquesta deficiència no és patrimoni exclusiu d'ERC ni de l'independentisme, sinó que ha afectat tothom i qui no ha sabut adaptar el discurs teòric a la pràctica, qui no ha sabut trobar la tàctica idònia per a la pròpia estratègia ha quedat fora de joc, fora del tauler polític. En el seu moment el socialisme va renunciar al marxisme per aconseguir que el món sigui una mica més lliure, igual i fratern. I avui sabem que els catòlics nord-irlandesos ja poden apuntar-se a les RUC. Depèn de com es digui, de com s'expliqui, aquests fets històrics es poden interpretar com a renúncies. I segur que per a moltes persones que han viscut tota la vida (molts han donat la vida) en funció d'uns ideals i d'uns referents, sovint tan nobles com simples, l'actualització de les ideologies pot representar un pas, ni tan sols un gest, impossible. Socialisme és el que fan els socialistes, va sentenciar un dia Alfonso Guerra. I a partir d'aquesta premissa s'ha construït un discurs nou i, sobretot, viable. El cas espanyol és paradigmàtic, però ni de bon tros l'únic. Blair és l'impulsor del nou laborisme. Merkel ha negociat un govern de coalició amb els socialdemòcrates alemanys. ERC pot suportar governs però, sobretot, ha de bastir el nou independentisme, un exercici intel·lectual tan complex com inajornable, si no vol que la situació de provisionalitat del projecte faci inviable la realitat. Repensar cap a on es va pot ser incòmode i fer mandra, no fer-ho és negligir el present i renunciar al futur.

Aquest és un servei de notícies creat pel diari El Punt i distribuït per VilaWeb.
És prohibida la reproducció sense l'autorització expressa d'Hermes Comunicacions S.A.