Miquel Porter Moix afirmava que la censura cinematogràfica espanyola del franquisme va treballar molt a favor del pancatalanisme perquè va propiciar que molts catalans, els que anaven a veure pel·lícules a Perpinyà. Ceret, Tuïr o els Banys d'Arles, coneguessin de primera mà els paisatges, la història i la gent de la Catalunya del Nord. Sobre aquelles excursions cinematogràfiques sempre se n'ha fet brometa perquè s'ha titllat els expedicionaris de pornògrafs o de coses pitjors, però la veritat és que Miquel Porter tenia raó perquè no només de carn vivia l'home que anava a Perpinyà. Porter, que en va ser professor, podria haver afegit en el còmput pedagògic la Universitat Catalana d'Estiu de Prada.

Els estudiants d'aquella universitat i els espectadors d'aquelles pel·lícules sempre trobaven un moment per anar a fer un volt i sempre en treien profit. I si es deixaven guiar pel llibre Roussillon roman (Rosselló romànic) de Marcel Durliat, 1958, com molts van fer, llavors es podia dir que l'escapada era completa. Marcel Durliat, un dels grans medievalistes que ha donat Europa en el darrer segle, feia descobrir la cripta fundacional de Sant Miquel de Cuixà, el claustre d'Elna, l'església rosada de Vilafranca del Conflent, les tres finestres, cap d'igual, de l'absis de Cornellà, els enigmàtics arcs interiors de Serrabona... I el que feia Marcel Durliat, occità nascut a Tolosa de Llenguadoc, era relacionar totes aquestes meravelles no amb el romànic francès, sinó amb el romànic català en el seu conjunt, amb el de Sant Pere de Roda, amb el de Casserres, el de Vic. Aquí, a la Catalunya del sud, Edicions 62 encara no havia començat a publicar els llibres del romànic amb les magnífiques fotografies en blanc i negre de Jordi Gumí i amb uns textos que recollien la tradició de Josep Puig i Cadafalc, i allí a França, a la Catalunya del Nord, ja hi havia uns llibres, publicats per l'editorial Zodiac, que seguien la mateixa tradició erudita amb fotografies potser artísticament no tan magnífiques però en color.

Si ara parlem de Marcel Durliat és perquè es va morir a la seva ciutat en un dels últims dies del 2006 als 89 anys. Quin dia? Les petites esqueles patrocinades per l'Institut d'Estudis Catalans, del qual Durliat era membre, i les escasses notes necrològiques publicades més tard no ho diuen clar. Potser el dia de sant Esteve. Ai, com la memòria és curta i els agraïments avars.

Durliat no es va aturar en el romànic de la Catalunya Nord ni es va limitar a escriure. Va estudiar a fons l'art medieval català tot sencer i va ser un activista que va aconseguir que tornessin de Nova York unes escultures que eren de Cuixà i que tornessin des de Suïssa unes pintures que pertanyien a l'església de Casesnoves. A Cuixà se celebren fa trenta anys unes Jornades d'Estudis Romànics fundades per ell. Molt a prop, a Moissac, hi ha un taller de pintura i il·luminació que porta el seu nom.

L'investigador Marcel Durliat va descobrir que un dels autors de la catedral de Palma de Mallorca es deia Jaume Matas. No el Jaume Matas d'ara, el president de la Mallorca de les autopistes i les urbanitzacions. Un Jaume Matas que amb un edifici realment singular i no com els que aixeca el seu successor, va dibuixar sobre el cel de la badia de Palma una de les millors siluetes arquitectòniques que es poden trobar al Mediterrani. Quedat dit: llegir Durliat conté molts ensenyaments.