L'abocador del Garraf va entrar en funcionament a causa d'una decisió de l'Ajuntament de Barcelona de l'any 1972, en contra de l'opinió de l'Escola Catalana d'Espeleologia, el Col·legi d'Aparelladors de Barcelona i una comissió de tècnics, geògrafs i experts de la Universitat de Barcelona. El temps va demostrar que els advertiments dels tècnics eren alguna cosa més que això. L'abocador està situat en ple massís del Garraf, un dels massissos càrstics més importants d'Europa. Precisament, aquest és un dels handicaps que l'abocador no ha pogut superar mai. La manca de control mediambiental en la seva fase inicial va provocar emissions de gasos molt elevades, que a més van omplir les nombroses cavitats que hi havia i les va convertir en molt perilloses. L'accident més greu va passar el novembre del 1979, quan una explosió en una cova va provocar la mort de l'espeleòleg vilanoví Xavier Claramunt.

Anys abans, experts de la Universitat de Barcelona ja havien fet públic el fet que les obres de construcció de l'abocador es van fer sense la impermeabilització de la cubeta. Això va provocar la contaminació de nombrosos pous d'aigua a Sitges i, evidentment, la ràpida contaminació de les platges de la costa del Garraf i part del Baix Llobregat. L'abocador del Garraf va tenir la capacitat d'aglutinar diferents entitats i col·lectius ecologistes i conservacionistes que van començar a treballar per advertir dels perills que suposava per al Garraf l'existència de l'abocador. Precisament, l'estiu del 1978, un devastador incendi que va cremar 1.500 hectàrees de pins del massís i va afectar els municipis de Vilafranca, Sant Pere de Ribes, Sitges, Vilanova i Cubelles, va servir d'alarma sobre els límits que podia assumir el massís del Garraf. Fruit d'aquest foc va sorgir la Comissió de Defensa del Garraf, recordant que el que per a la Generalitat del 1931 havia de ser un gran parc natural s'havia acabat convertint en la porta de darrere de Barcelona. La Comissió de Defensa del Garraf es va marcar tres objectius: en primer lloc, fer una campanya de conscienciació social sobre la necessitat de tancar l'abocador si no es volia condemnar a mort la comarca del Garraf; en segon lloc, redactar un Llibre Blanc sobre la destrucció del patrimoni natural i l'entorn de la comarca, que havia de ser lliurat a la Generalitat i els ajuntaments afectats; i, finalment, adreçar a tots els partits polítics un memoràndum amb les exigències mínimes que suposava la salvaguarda del patrimoni natural perquè els incloguessin en els programes electorals. La Comissió va tenir el suport d'entitats com ara Defensa del Patrimoni Natural (Depana), la comissió d'investigació del Col·legi de Llicenciats i la comissió de parcs naturals, a més de nombrosos grups ecologistes, que també van créixer a la zona en resposta a l'abocador.