| |||||
 | |||||
| |||||
| |||||
 |
|
|
|||
|
dijous, 23 de novembre de 2006 > Vida i obra de tres poetes
Dos llibres tornen a l'actualitat tres dels poetes catalans més influents del segle XX: Espriu, Vinyoli i Martí i PolJORDI LLAVINA.
Àlex Broch i Xevi Planas presenten el doble vessant de vida i obra del poeta Miquel Martí i Pol. Una biografia selecta i una lectura crítica de l'autor de Roda. Per la seva banda, Miquel de Palol dedica unes pàgines sucoses, massa breus i tot, a dos poetes que es respectaven i que, alhora, es tenien una certa tírria: allà on no arribava l'un, hi arribava l'altre. I viceversa. El llibre de Broch/Planas parteix de l'admiració cap a la persona i l'obra de Martí i Pol, com passa en molts llibres d'aquestes característiques. Però és una obra rigorosa, que qualsevol martinià (o martipolià) haurà de tenir a la lleixa reservada al poeta. Em sembla que una de les coses que il·lustra millor és que la vida i la poesia, en el cas d'aquest autor, van mantenir sempre uns vincles inextricables, i no tan sols a partir del 1970, quan a Martí i Pol se li va diagnosticar la malaltia.Planas elabora una biografia d'apunt –no espereu aquelles prolixes biografies que ens informen del que va menjar per esmorzar tal dia de fa no sé quants anys l'homenatjat en qüestió–. El més significatiu, però, hi és. I també el que ens pot il·luminar algunes inflexions decisives de la seva trajectòria literària. Coses que un lector comú ja sap, i moltes altres que no. Un servidor, posem per cas, ignorava que Martí i Pol va aconsellar a un joveníssim Jordi Coca que abandonés el castellà per fer servir el català (una minúcia, si voleu). Tampoc no sabia que el de Roda professava una admiració insubornable per Blai Bonet. Ni que –i això sí que ja és més important, pel que té de repercussió en l'obra– va declinar la continuació d'un vast projecte narratiu a causa de dues crítiques negatives que van merèixer els dos títols inicials de la sèrie prevista. Pel que fa a la lectura crítica que fa Àlex Broch, comença amb el primer llibre, Porto la tarda recolzada al braç (1948-54), i s'atura l'any 1980, el de publicació de L'àmbit de tots els àmbits. El crític distingeix quatre grans etapes en aquests trenta anys de poesia. Broch és un comentador sever, metòdic: el seu estudi no treballa llibre a llibre, sinó poema a poema. El diagnòstic de la malaltia va introduir una profunditat nova en la lírica de Martí i Pol. Broch llegeix molt bé els canvis, però els situa sempre en el temps: a partir d'aquest moment de crisi, els poemes «de salvació» no són els únics, sinó que conviuen amb altres de to diguem-ne col·lectiu, continuació dels continguts a El poble i La fàbrica. «Dels qui en vulgar parlaren sobirà», va escriure Foix, admirativament, referint-se a Llull, a March i als que fan servir una llengua romànica com la nostra per dissertar sobre matèries altes i sobre el que més convingui («en poesia es pot parlar de tot», va dir el mateix poeta de Sarrià). Així com de passada, Miquel de Palol diu de Foix: «Posseïa un Stradivarius i el dedicava a tocar vacuïtats, i sovint ni tan sols a això: només l'afinava, i es complaïa en la fascinació de trobar-hi arpegis estranys.» Deu ser l'afirmació més tronadora d'aquest llibre que no és ben bé una doble hagiografia, però tampoc tot el contrari. L'he llegit amb interès, i he de reconèixer que és una lectura que m'ha reconfortat molt. Té gust de poc, però. Palol s'hi podria haver estès molt més. No descobreix gran cosa, però s'hi pronuncia de manera valenta, clara. Ens diu que el que li faltava a Espriu ho tenia Vinyoli (projecció del personatge, entre altres coses). I que el que tenia Espriu, a Vinyoli també li hauria anat la mar de bé (una mica més de disciplina i un altre capteniment, menys dispers). Palol abunda en el rigor d'Espriu: sempre va tenir la porta de casa oberta als joves, mai no els va regalar un no. Però això no tenia res a veure amb el «miratge de l'accessibilitat» que sempre va acompanyar la figura de Vinyoli. A Espriu, Palol mai no va tenir valor de demanar-li quin creia que era el paper que ell mateix, l'autor de Cementiri de Sinera, ocupava en la història de la literatura catalana (i internacional). Quant a Vinyoli, l'autor denigra les traduccions de poemes seus que va «perpetrar» José Agustín Goytisolo (en dóna exemples rotunds). Segons Palol, això es deu a un cert menyspreu de base: el poeta castellà que fa un favor a un poeta que escriu en una llengua inferior. Tant en el cas d'Espriu com en el de Vinyoli, però, hi havia, segons Palol, el neguit de transcendir: malgrat unes certes aparences, eren poetes obsedits pel fet de tenir ressò: «En la societat literària l'Espriu ho havia tingut tot i li feia por decaure en la consideració dels nous joves; Vinyoli no havia tingut res i li feia por no arribar a ser situat on es mereixia.» |
)
|
MIQUEL MARTÍ I POL, VIDA I POESIA Àlex Broch i Xevi Planas. Proa. 300 pàgines. Barcelona, 2006. 19 euros DOS POETES.IMPRESSIONS D'ESPRIU I VINYOLI Miquel de Palol. Columna. 88 pàgines. Barcelona, 2006. |
 |
NOTÍCIES RELACIONADES |
|
>La història dels cotoners, amb noms i cognoms |
 | |||
|