La Gramàtica Normativa Valenciana consagra una codificació policèntrica alhora que convergent, és a dir, el respecte a la diversitat dins de la unitat, un criteri bàsic que l'ens havia proclamat com a marca de la casa ja en documents anteriors.

Aquest no era el document que haurien somiat els acadèmics que provenen de les universitats –recordem que també hi ha escriptors i altres membres la presència dels quals respon a un criteri polític–, però era l'únic possible perquè sortira endavant amb un ampli suport.

Així ho va recordar el president de la secció de gramàtica i exdirector de l'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, Antoni Ferrando. «No és la gramàtica que jo hauria subscrit íntegrament, però això ho poden dir, per unes raons o altres, molts dels col·legues que la van aprovar; tots hem valorat més el consens», va assenyalar.

Les grans diferències que separen els acadèmics catalanistes dels secessionistes només es podrien resoldre per una via: atendre els diferents nivells de llengua, dels usos formals als col·loquials. Així, per exemple, es recorda que l'article neutre lo amb valor abstracte «és acceptable en contextos orals o escrits en què es fa o es representa un ús espontani del llenguatge»; mentre que en el cas dels registres formals cal fer ús de l'article el o d'altres recursos.

«La idea que s'ha tractat de fer prevaldre en tot moment ha sigut la integració, no l'exclusió; la suma, no la resta; l'argumentació, no la prohibició», va explicar Manuel Pérez Saldanya, vicepresident de l'entitat i l'acadèmic que més esforços ha dedicat a l'elaboració de la gramàtica.

OBLIGATORIETAT

És una advertència clara a algunes institucions com ara la Diputació de València, presidida pel popular Fernando Giner, que en els seus escrits oficials utilitza habitualment formes pròpies del secessionisme lingüístic. És el cas de l'última exposició de la institució El crit de la llengua, que ha sigut denunciada per l'Associació d'Amics de la Llengua Catalana, per no haver utilitzat en els textos oficials informatius el valencià de l'AVL.

La gramàtica dóna preferència a les formes valencianes, però descriu igualment les altres variants usades del català. És el cas de l'accentuació gràfica sobre la lletra e. «Les paraules amb e tancada tònica, si s'han d'accentuar, porten accent agut: alé, café, seré, cinqué, comprén, meréixer, mossén [...]. D'acord amb la pronunciació d'altres parlars, també s'ha introduït entre alguns sectors valencians l'hàbit d'usar l'accent greu en paraules com les anteriors, amb l'objectiu de reduir les divergències amb les grafies generalitzades en la resta del nostre idioma. Encara que es pronuncien amb e tancada, és admissible escriure-les amb accent greu.»

Un altre dels exemples en què es prioritzen les formes valencianes és el de la grafia tz. «És pròpia del valencià estàndard la pronunciació fricativa del grup tz, del sufix -itzar i derivats: analitzar [analizár], localització [lokalizasió].»