diumenge, 19 de novembre de 2006
> «The Queen»
la columna
MIQUEL BERGA.
The Queen. La reina d'Anglaterra ja ha passat a ocupar un lloc en la història del cinema gràcies a la notable pel·lícula de Stephen Frears. Als anglesos, les reines els han provat més que no pas els reis. N'hi ha tres que marquen indiscutiblement grans èpoques de la història del país. Isabel I al temps del Renaixement, Victòria al segle XIX i la Isabel II dels nostres dies. L'actual casa Windsor, però, ha acumulat una sensacional quantitat de despropòsits i desventures en els seus maldestres intents d'apropar-se a la sensibilitat de les masses en l'era de la informació. La pel·lícula recrea l'impacte de la mort de la princesa Diana i la creixent, inesperada, reacció emocional dels britànics davant del fet. Tony Blair, el nou primer ministre laborista que acaba d'obtenir una victòria esclatant, maniobra amb astúcia i un punt de candor juvenil per salvar els Windsor d'ells mateixos. Mai com en aquells dies l'esquerda entre un monarca i el seu poble havia estat tan profunda. La pel·lícula arranca amb una cita de Shakespeare: «No descansa mai tranquil·la una testa coronada.» La inquietud, en aquestes feines, va amb el sou. L'extraordinària personificació de la reina que fa Helen Mirren presenta una dona que intenta reconciliar el sentit de la tradició i la dignitat personal davant d'un esdeveniment que sobrepassa la capacitat de reacció de les rovellades estructures de palau. Finalment, amb l'ajut crucial de Blair, Isabel II se'n surt pels pèls. El peatge inclou una humiliació pública sense precedents que té el punt àlgid en el famós discurs del germà de Diana en el funeral. Charles Spencer, en una al·locució comparable a la de Marc Antoni davant el cadàver de Juli Cèsar, deixa muts els membres de la família reial mentre, a fora i a dins de l'abadia de Westminster, creix un aplaudiment inacabable. I amb tot, de la pel·lícula n'emergeix una Isabel II dignificada, el valor més sòlid del seu entorn i, encara, la garantia de supervivència d'una institució que, ben mirada, sembla fruit d'alguna al·lucinació universal.
|
