| Contactar amb El Punt - Pobles i Ciutats |
| Qui som? - El Club del subscriptor - Les 24 hores d'El Punt - Publicitat - Borsa de treball | El Punt | VilaWeb | dimarts, 30 de novembre de 2021


diumenge, 19 de novembre de 2006
>

Nació, llengua, estat i estat de la llengua nacional

Per sort avui tenim unes armes legals que ja haurien volgut tenir els nostres avantpassats: ara a Catalunya, amb la llei a la mà, ningú no ens pot obligar a parlar en una altra llengua que no sigui la nostra

tribuna
Grup d'Opinió de l'Ateneu D'Acció Cultural


JORDI TEROL..

Catalunya ja era Catalunya molts segles abans que Espanya fos Espanya; per això, la nostra bandera és mil·lenària, mentre que l'espanyola té poc més de dos-cents anys. Cal recordar-ho, per tal que no ens confonguem, ni ens confonguin els qui pretenen transformar l'actual Estat espanyol en una nació única i indivisible.

Heus ací la diferència entre els nacionalistes, els qui defensem la nació i per això volem un estat al seu servei i a la seva mida, i els estatalistes (mal anomenats nacionalistes espanyols, perquè Espanya no és una nació), els qui defensen l'Estat per sobre de tot, i volen transformar la realitat nacional per crear una nació a mida de l'Estat, que el justifiqui.

La llengua catalana, com a signe de la nostra identitat nacional, destorba el projecte estatal, i per això ha patit una dura persecució durant segles, tant a l'Estat francès com a l'espanyol. Malgrat tot, la força de voluntat del poble català ha mantingut viva la nostra llengua. I ara on som? Quina és la situació real de la nostra llengua? Sincerament, creiem que hi ha tants motius per a l'optimisme com per al pessimisme: d'una banda mai en la història no hi havia hagut tants catalanoparlants com ara. En només un segle Catalunya (el conjunt de la nació catalana, també dita Països Catalans) ha triplicat el nombre de catalanoparlants. També cal dir que, en haver-se despenalitzat l'ús del català, podem disposar a hores d'ara de mitjans de comunicació propis en la nostra llengua. D'altra banda, malgrat aquests avenços, el català es troba actualment en el pitjor moment històric pel que fa al percentatge d'usuaris amb relació a la població catalana, i ha traspassat la ratlla vermella que avisa del risc de substitució lingüística: pràcticament ja no queden catalanoparlants monolingües, i això és sens dubte la prova més clara que ja hem fet mig camí d'aquest procés cap a la substitució idiomàtica, que coneixen molt bé els sociolingüistes: en la primera fase es passa del monolingüisme en la llengua pròpia al bilingüisme en les dues llengües (la pròpia i la imposada), per després, en una segona fase, quan tothom ja assumeix que la llengua imposada també és la seva llengua, passar del bilingüisme en les dues llengües al monolingüisme en la llengua imposada. Hauríem de trobar els mitjans (a través de l'escola, la televisió, etc.) per explicar la nostra història i conscienciar els joves, desvetllant-los i motivant-los, de la necessitat d'estimar la nostra llengua i evitar que culmini el projecte estatalista, per tal de salvar, ara que encara hi som a temps, la nostra llengua mil·lenària: el català. I com es fa això? Com podem defensar el català i aguantar ferms davant els nous reptes actuals de la immigració, la globalització, la interculturalitat, etc.?

Doncs és més fàcil del que pugui semblar, no calen gestes heroiques ni cap mena d'estridència. És molt senzill, n'hi ha prou que els catalanoparlants fem servir el català amb tota naturalitat i arreu: cada vegada que ens adrecem a algú que no coneixem, fem-ho d'entrada en català i, si ens entén, continuem parlant-hi; cada vegada que despengem el telèfon, responguem «digui» o «digueu»; cada vegada que comprem productes, decantem-nos pels etiquetats en català, etc.

Per sort avui tenim unes armes legals que ja haurien volgut tenir els nostres avantpassats: ara a Catalunya, amb la llei a la mà, ningú no ens pot obligar a parlar en una altra llengua que no sigui la nostra, i ningú no pot al·legar que desconeix el català per fer-nos canviar de llengua.

Si fóssim capaços de canviar alguns hàbits i actituds respecte a la nostra llengua, com ara passar-nos al castellà a la primera per un sentit equivocat de l'educació, faríem un pas de gegant. Pensem-hi: tots i cadascú de nosaltres podem ser un bon factor de normalització i, en conjunt, tenim un gran poder. Globalment tenim un potencial de set milions de persones catalanoparlants que, si ens ho proposéssim, faríem una feinada enorme i en poc temps redreçaríem la situació. No cal fer cap esforç, ni fer dieta, ni anar al gimnàs, ni fer fúting; res d'això, només cal prendre consciència del que ens hi juguem i, amb les bones cartes que ara tenim a la mà, voler jugar el nostre paper: utilitzar la nostra llengua amb naturalitat i normalitat en tots els àmbits.

Ningú no ens ho solucionarà. El català és cosa de tots i cadascun de nosaltres. Apa, som-hi, sense complexos, que tot està per fer i tot és possible!



Aquest és un servei de notícies creat pel diari El Punt i distribuït per VilaWeb.
És prohibida la reproducció sense l'autorització expressa d'Hermes Comunicacions S.A.