Al començament de The Queen, la reina Isabel II, que interpreta Helen Mirren (també diguem-ho al principi d'aquest text, que ho fa d'una manera excel·lent i amb un sentit de la mesura que marca el registre tan equilibrat de la pel·lícula), fa de model davant d'un pintor que li confessa que ell no ha estat un dels que el dia abans van concedir una amplíssima majoria al partit laborista liderat per Tony Blair. El pintor es declara contrari a la modernització promesa per l'encara actual primer ministre anglès durant la seva enlluernadora primera campanya electoral. De fet, el retrat del pintor té alguna cosa d'antic règim. Tanmateix, la reina li enveja la possibilitat de votar. Aquesta enveja correspon a un desig democràtic contradictori amb la naturalesa ademocràtica d'una monarquia: si ella no vota és perquè a la vegada està al marge de l'elecció democràtica; ningú no l'ha votada perquè sigui reina, de manera que es fonamenta en una funció simbòlica sempre susceptible de ser qüestionada, fins i tot a la tan monàrquica Anglaterra, com The Queen vol reflectir en principi a través del personatge de Cherie Blair. El cas és que el signe de la contradicció (com també la tensió apuntada entre tradició i modernitat) planeja des del començament en aquesta interessant (intel·ligent i elegant, a més de divertida i a vegades punyent) pel·lícula dirigida per Stephen Frears que, amb un brillant guió de Peter Morgan, especula afinadament a l'entorn de la commoció (emocionalment, però també pel que fa al sotrac institucional) que va representar la mort de la princesa Diana mentre anava en un cotxe que, fugint de la persecució dels paparazzi, va estavellar-se al pont d'Alma parisenc.

Diana va morir l'1 de setembre del 1997. Com fa present la pel·lícula, que juga amb intel·ligència amb imatges d'arxiu creant a vegades una sucosa relació a través del muntatge amb les de ficció rodades per Frears, la notícia d'aquesta mort i la reacció popular van ocupar els mitjans de comunicació en aquells dies, que també eren els primers del govern de Tony Blair, que va tenir l'encert de fer un parlament emotiu en què va definir (o ho va fer, apunta el film, el seu principal assessor) Diana com la princesa del poble. Es faria difícil precisar fins a quin punt els mitjans de comunicació (tan influents en la popularització de Diana i potser també, com va denunciar el germà Charles Spencer, en la seva mort) van contribuir a la reacció popular, però el cas és que les mostres de dol i commoció van escampar-se per Anglaterra i van concentrar-se en l'aleshores deshabitat palau de Buckingham. Això perquè la família reial britànica estava reclosa al castell de Belmoral. Però el film de Frears apunta que tampoc vivia exactament al marge del món perquè, a través de la premsa i la televisió, van saber que la seva absència es convertia en motiu de crítica i distanciament respecte a la monarquia.

The Queen especula amb l'actitud davant dels fets per part dels diferents membres de la família reial britànica, mantenint invisibles els fills de Diana d'acord amb un criteri pudorós molt pertinent. Els adults són una altra cosa i així és que el film hi reparteix plantofades iròniques, tot i que la reina Isabel II sempre és tractada amb un significatiu respecte. Sense fer-lo gaire present, el príncep Carles es mostra preocupat per l'opinió pública i vol una reacció que no li vagi en contra. La reina mare s'indigna pel fet que els súbdits demanin que la seva filla es mostri afligida per la mort d'una dona que ha provocat tants maldecaps a la família reial. Una actitud pròxima a la del marit de la reina, el príncep d'Edimburg, sobretot preocupat per caçar un cérvol de catorze puntes entrevist pel guarda del bosc pròxim a Belmoral. Pel que fa a Isabel II, viu amb perplexitat que el poble esperi la seva presència i potser fins i tot una actitud emotiva aliena a la contenció i la sobrietat que li van ensenyar com a pròpies d'una reina i, a més, anglesa. És aleshores que Tony Blair, conscient que forma part del mateix sistema de poder, intervé en ajuda de la reina per salvar-la. D'aquí, The Queen es converteix en una lúcida exploració de la capacitat integradora del poder i com es procedeix a la renovació per mantenir-lo. Tony Blair es tradicionalitza. Isabel II es modernitza. Ni que sigui una mica, perquè, de fet, tot ha de semblar que canvia per continuar més o menys igual com era.

A diferència del retrat d'antic règim mostrat al principi, The Queen és el retrat modern d'una reina. Una reina a la qual, sense desposseir-la d'una distant dignitat monàrquica, fa humana fins a fragilitzar-la. D'aquí, l'esplèndida seqüència en què, amb el cotxe espatllat enmig d'un rierol i les llàgrimes als ulls, Isabel II veu el magnífic cérvol de catorze puntes i el crida perquè s'escapi per l'amenaça dels caçadors. En aquest moment, el film fa que la reina senti que el seu destí està lligat al del cérvol: un exemplar únic en procés d'extinció. A diferència del cérvol, però, les ferides de la reina finalment no li provocaran la mort com a monarca. I, en certa manera, el punt de vista del film sembla que empatitza amb aquesta supervivència. Amb tot, és un film monàrquic. En el passat festival de Venècia, en què va guanyar el premi a la millor actriu, la gran Helen Mirren va dir que es fa difícil per algú que no és anglès entendre què representa la monarquia: «És com el sofà vell i atrotinat que retrobes a casa dels pares; saps que ha passat de moda, però l'estimes.» Potser és això. I costa d'entendre. Ara bé, també costa imaginar un film equivalent amb, posem per cas, la casa reial espanyola com a protagonista.