L'any 1964, Roberto Rossellini va rodar una de les obres més representatives de l'enciclopèdia televisiva, La presa del poder per Lluís XIV. La tesi global consistia a intentar mostrar com després de la mort del cardenal Mazarin el jove Lluís XIV introduïa l'absolutisme en el seu govern fent servir com a arma principal la posada en escena. La força del poder venia determinada pels seus recursos escènics. Versailles era l'escenografia perfecta, els rituals establien una coreografia del poder i els vestits creaven una distància que divinitzava els monarques. Al començament de The Queen, la intel·ligent pel·lícula de Stephen Frears, veiem com la monarquia britànica continua atrapada en una concepció del poder basada en la ritualització escènica. La cacera de la guineu a la finca de Balmoral els divinitza, els canvis de la guàrdia enfront del palau de Buckingham els atorga poder i el seu aïllament de la realitat els situa en un Olimp incontaminat dels fluxos de la modernitat.

Aquesta mateixa monarquia, construïda com un matriarcat al voltant de la figura de la reina Isabel, mostra la seva inquietud per haver deixat que una noia sense sang reial s'infiltrés en el seu territori i l'acabi posant en crisi. Aquesta noia va ser Lady Di.

Dins les transformacions del neoperiodisme en l'era d'Internet es considera que la darrera setmana d'agost de 1997 va ser clau. La mort de Lady Diana Spencer, mentre era perseguida pels paparazzi que volien capturar una imatge idíl·lica del seu amor adúlter, va provocar que els temes propis de la premsa del cor adquirissin un clara dimensió política i ocupessin un lloc preferent dins les portades de tots els mitjans de comunicació. El fet va esquitxar profundament la monarquia ja que va veure com el fantasma de la princesa del poble s'imposava per damunt dels seus privilegis, els desestabilitzava i els convertia en espectres d'un món anacrònic en què els seus rituals de poder ja no tenien vigència. Stephen Frears intenta relatar al llarg de The Queen com va poder arribar a fer-se efectiva aquella màxima exposada per Tomasi di Lampedusa a Il Gattopardo, segons la qual a vegades és necessari que tot canviï perquè res no canviï.

En el joc de forces que es va establir al voltant del triomf mediàtic de la beatificació de Lady Diana hi va fer un paper clau, el primer ministre Tony Blair, el qual va entendre quins devien ser els mecanismes per dur a terme una nova presa del poder que no passés per la ritualització teatral, sinó pel control dels mitjans de comunicació. Blair va deixar que els mitjans de comunicació ataquessin el silenci de la monarquia, per poder constituir-se en el seu manipulador. La monarquia entrava en crisi però la revolució no era oportuna. La millor manera d'actuar va consistir a fer comprendre a la reina Isabel que havia de patir un procés d'humiliació dirigint-se al poble, reconeixent l'esposa adúltera del seu fill, per aconseguir la calma i la tranquil·litat. A l'enterrament de Lady Di, la reina va veure que els dignataris de la noblesa internacional eren substituïts per les figures del món de l'espectacle.

Els temps moderns rentaven la cara al ritual, però un cop acabada la tempesta regnava l'ordre. Gràcies a aquesta operació, el jove primer ministre laborista va beneir la monarquia i es convertia en més monàrquic que els seus predecessors del partit conservador.