A diferència de L.A. Confidential, pel·lícula amb la qual tot sovint se la vol comparar a causa del seu origen comú en la literatura de James Elroy, a La dalia negra l'espectador no pot buscar-hi la versemblança. Brian de Palma construeix la pel·lícula amb tanta sofisticació que ens resulta impossible creure'ns res d'allò que se'ns explica. Els actors són més joves que el paper que representen, una de les claus es basa en una pel·lícula muda –The man who laughs de Paul Leni– que és exhibida en els cinemes de Los Angeles dels anys quaranta quan feia anys que el cinema mut estava obsolet i el relat funciona com un joc de caramboles en què finalment tot acaba encaixant i si no encaixa es fa encaixar. Per poder gaudir dels nombrosos plaers que proporciona La dalia negra hem de partir de la incredulitat més absoluta, hem de considerar la pantalla com si fos un gran jeroglífic en què el demiürg ens porta per allà on vol, fent-nos veure que en el fons tot plegat no és més que un joc sofisticat de mecanismes i fórmules que cal subvertir des de les seves arrels.

Si partim de la idea que el cinema negre va néixer de les formes pròpies del Hollywood clàssic basades en el moviment i l'acció, no ens ha de sorprendre veure algunes de les seves obres clau com a brillants exercicis manieristes sobre l'art de la narració. La dalia negra ha estat realitzada per un gran manierista, De Palma, que ha construït tota la seva filmografia a partir de la reivindicació de la citació i del palimpsest. A La dalia negra no juga amb l'atmosfera retro però no vol dur a terme un homenatge nostàlgic a una forma caduca. S'endinsa en els mecanismes del gènere, n'explora les seves contradiccions, ridiculitza els seus arquetips i construeix un brillant joc de malabars.

No és cap casualitat que La dalia negra situï la seva acció entre les bambolines del món de Hollywood i que els seus personatges no siguin més que botxins i víctimes d'una indústria que va convertir la creació de somnis en un camí cap al malson. En el cinema clàssic de Hollywood, la sexualitat hi apareixia sempre encoberta. Les pulsions de les femmes fatales del cinema negre es resolien amb un joc de mirades ardents, però mai s'exploraven els fantasmes que emergien darrere un món que estava dissenyat per jugar amb els desigs dels altres. Brian de Palma decideix seguir un camí proper al David Lynch de Mullholland drive per tal d'explorar el pecat original de la societat hollywoodiana, veure'n les seves perversions i mostrar tot allò que hi va quedar sublimat. El resultat és un dels exercicis més perversos que el cinema americà ha dissenyat sobre la seva fàbrica de somnis. Un exercici que no para de recordar-nos que en un món on tot és aparença i res és real, sempre hi ha un fantasma amagat darrere la cantonada.