En el cinema contemporani s'ha produït un curiós fenomen orientat cap a una certa revaloració dels nens, mentre es mostraven itineraris de pares a la recerca dels fills perduts. Al final de Kill Bill, Uma Thurman es mostrava satisfeta perquè havia salvat la seva filla i havia aconseguit plantejar un destí de futur. A Llamando a cualquier puerta de Wim Wenders i a Flores Rotas de Jim Jarmursh s'explicaven històries de pares que buscaven ell fill que havien abandonat i que eren incapaços de reconèixer. Hijos de los hombres de Alfonso Cuarón, basada en un relat de P. D. James, sembla voler anar més lluny amb els plantejaments en presentar-nos un món en què els nens han desaparegut. Al començament de la pel·lícula se'ns explica que ha mort la persona més jove del planeta terra i després se'ns informa que al món ja fa 18 anys que no hi neix ningú. Cuarón situa l'acció en una Anglaterra que s'ha convertit en un món tancat, en què els emigrants viuen en camps d'internament i en què la grisor de l'ambient s'encomana amb un fort sentiment de pesadesa. No es tracta d'una fantasia futurista a la manera de les space opera tradicionals, sinó d'un món sòrdid que ben bé podria ser una extrapolació d'aquell univers controlat per l'omnipresent Big Brother de 1984 de George Orwell.

En el moment de transcriure aquest món en què les escoles són edificis en runes i les llevadores gairebé ni se'n recorden de quan exercien el seu ofici, dóna la sensació que Alfonso Cuarón es queda curt i que no acaba transmeten l'angoixa del que representa viure en un món sense infants. Només en els títols de crèdit finals, quan sentim la cridòria d'uns nens al pati, ens adonem que alguna cosa essencial ha estat amagada. Per què no ens provoca desconcert aquest món sense nens? La resposta és clara. Potser no ens estranyem perquè bona part del cinema adult s'ha oblidat dels nens. En els thrillers, les pel·lícules d'espionatge i el cinema d'acció modern moltes vegades els nens tampoc existeixen i allò que veiem a la pantalla és només un món adult.

A Alfonso Cuarón sembla, però, no interessar-li massa la sociologia. Construeix un món apocalíptic a partir de l'hipertrofia dels vicis del nostre present i un cop l'ha presentat prefereix orientar la pel·lícula cap als registres típics de film amb persecució. El protagonista ha de protegir l'única dona embarassada de la terra i per fer-ho s'ha d'endinsar en la zona perillosa, allà on veritablement es mostren totes les clavegueres de la societat. A mesura que Hijos de los hombres avança, dóna la sensació que la pel·lícula es va perdent, que cau en els excessos i que acaba transfigurant-se en un film convencional que promet més del que finalment acaba oferint.