| Contactar amb El Punt - Pobles i Ciutats |
| Qui som? - El Club del subscriptor - Les 24 hores d'El Punt - Publicitat - Borsa de treball | El Punt | VilaWeb | dissabte, 21 d'octubre de 2017


divendres, 13 d'octubre de 2006
>

La manipulació política de Frankfurt 2007

És clar, és que a Catalunya hi ha moltes persones la llengua materna de les quals és l'espanyol. Molt bé, i què? Què té a veure, això, amb la invitació a una literatura d'un país? A Catalunya es parlen 300 llengües

tribuna
Escriptor


VÍCTOR ALEXANDRE..

+ Una dona fulleja un llibre per decidir si el compra, durant una fira celebrada al passeig de Gràcia de Barcelona. Foto: LLUÍS CRUSET

La presència de la literatura catalana com a convidada d'honor a la Fira de Frankfurt 2007 serà una gran oportunitat per als Països Catalans. És la fira literària més important del món, molt més que la mexicana de Guadalajara, i, per tant, la projecció internacional que suposa és extraordinària. Si a això hi afegim que la literatura catalana forma part d'una cultura minoritzada i que aquesta minorització és fruit de l'hostilitat de les seves dues poderoses veïnes, l'espanyola i la francesa, la invitació no pot ser més oportuna.

Aquesta invitació, això no obstant, com no podia ser de cap altra manera tractant-se d'una nació sense estat, s'ha convertit en una font de conflictes i ha tret a la llum les misèries que comporta tota subordinació excessivament perllongada a la voluntat d'un tercer. Ignoro com es resoldrà aquesta situació l'any en què les convidades d'honor siguin les lletres basques, però els seus autors i el seu govern haurien d'anar-hi pensant per no caure en debats absurds i oferir espectacles tan patètics com el que ara hi ha a Catalunya. Tanmateix, no és cap novetat que un dels paranys en què cauen tots aquells pobles mancats de reconeixement jurídic és la justificació. Aquests pobles fan una immensa despesa d'energia cercant dades, proves, raonaments, etc., per tal de convèncer el món que la seva existència és real.

Dic això, perquè el debat sobre si a Frankfurt hi han d'anar solament els autors que escriuen en català o també els qui ho fan en espanyol és fruit d'una trampa semàntica, parada pel Partit Socialista, amb dos objectius: col·locar els seus autors –que, en general, són la immensa majoria dels qui escriuen en espanyol– i frustrar tota projecció internacional de Catalunya diferenciada d'Espanya. La trampa, per tant, consisteix a canviar lletres per cultura. D'aquesta manera, el que és irrefutable en el primer cas –que les lletres catalanes són únicament les que són escrites en català– passa a ser objecte de debat en el segon. Percep el matís, el lector?

Per fer-ho més comprensible, citem tres personatges el lloc de naixement dels quals no concorda amb la llengua de la seva obra: el basc Miguel de Unamuno, l'occità Georges Brassens i el grec Georges Moustaki. Quina ha estat la contribució d'aquests autors a les llengües dels seus països d'origen? Cap, certament, perquè la llengua en què han escrit la seva obra ha estat una altra. Unamuno ho ha fet en espanyol i Brassens i Moustaki en francès. Estem parlant, doncs, d'autors amb una obra que ha enriquit el patrimoni de les lletres espanyoles i franceses, però que no ha significat absolutament res per a les lletres basques, occitanes i gregues.

Un altre exemple, en aquest cas català, el tenim en autors com ara Tísner o Pere Calders, que van viure vint anys exiliats a Mèxic. Per guanyar-se la vida van escriure coses diverses en la llengua d'aquell país, però mai no van deixar de fer literatura en català. Així doncs, els seus treballs en espanyol no són patrimoni de les lletres catalanes de la mateixa manera que les seves obres en català no ho són de les espanyoles. No admetre aquesta evidència ens portaria a l'absurd de dir que llibres com ara Paraules d'Opoton el vell i Prohibida l'evasió, de Tísner, o Cròniques de la veritat oculta i Gent de l'alta vall, de Calders, són literatura i cultura mexicana.

Té gràcia, a més, que aquells autors catalans que han optat lliurement per la llengua poderosa, l'espanyola, per tal d'«obrir-se», diuen –com si hi haguessin llengües obertes i llengües tancades–, però ocultant el mòbil econòmic, pretenguin ser convidats d'honor el mateix any en què ho és la llengua que van rebutjar. I si no és així –llevat de les lloables excepcions de Javier Cercas i Juan Marsé–, com s'explica aquest silenci còmplice davant el pla del PSC, consistent a mostrar les lletres catalanes com un subsistema pintoresc de les lletres espanyoles?

Diu José Montilla que «no s'ha de marginar els creadors catalans que s'expressen en castellà». Renoi, ara resulta que els marginats són els poderosos. El pretext, és clar, és que a Catalunya hi ha moltes persones la llengua materna de les quals és l'espanyol. Molt bé, i què? Què té a veure, això, amb la invitació a una literatura? A Catalunya es parlen 300 llengües. Significa, això, que són 300, les llengües que hauran de ser convidades d'honor? No deu ser que el ministre Montilla –cosa preocupant per a algú que es proclama d'esquerres– considera que la seva és una llengua superior i que les altres són llengües inferiors? Ell, probablement, respondrà que les altres no són llengües oficials i que, per tant, no poden ser conceptuades de la mateixa manera. Però, i per què no? No havíem quedat que el PSC no és un partit nacionalista? A què treu cap, de sobte, aquesta defensa tan visceral de la nació espanyola? És més, si la llengua espanyola forma part de Catalunya, atès que viuen en ella molts hispanoparlants, i Catalunya, segons el PSC, és Espanya, com és que no són també espanyoles i oficials les altres 298 llengües maternes dels milers de ciutadans que també viuen en aquesta part d'Espanya? Aital incongruència ens demostra a quins extrems arriba la manipulació política en aquesta qüestió, per mitjà d'arguments ridículs i insostenibles que mai no podrien imposar-se si no fos perquè compten amb la força d'un potent aparell estatal. I és que l'ocultació nacional de Catalunya, com la d'Euskal Herria, és per a Espanya una raó d'estat. D'aquí que estigui disposada a fer qualsevol cosa per tal d'impedir que el món sàpiga que, dintre el que ella considera el seu territori, hi ha persones que viuen feliçment les 24 hores del dia sense pensar, sense parlar i sense escriure en espanyol. Per a algú que en terres d'ultramar va anihilar totes les llengües que va trobar a fi d'imposar-hi la seva, la pervivència desafiant del català i de l'èuscar en territori peninsular és una humiliació insuportable.



Aquest és un servei de notícies creat pel diari El Punt i distribuït per VilaWeb.
És prohibida la reproducció sense l'autorització expressa d'Hermes Comunicacions S.A.