| Contactar amb El Punt - Pobles i Ciutats |
| Qui som? - El Club del subscriptor - Les 24 hores d'El Punt - Publicitat - Borsa de treball | El Punt | VilaWeb | dimecres, 18 d'octubre de 2017


dijous, 12 d'octubre de 2006
>

La paraula contra el mur

La visió que des de Castella es té de Catalunya, per part de molta gent i de forces polítics, és que som un poble conquerit i sotmès per les armes. Això els impedeix poder admetre que seguim exigint el fet diferencial

tribuna
Sindicalista


JAUME ROCABERT CABRUJA..

El nou capítol de la permanent catalanofòbia que amb tanta facilitat es genera des de qualsevol racó d'Espanya o de la seva capital prové del Defensor del Pueblo (de quin poble?), el qual surt a la palestra fent-se ressò de les reclamacions d'inconstitucionalitat de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, presentades pel PP. El senyor Enrique Múgica, ben conegut per les seves posicions espanyolistes, s'ha despatxat amb ganes en titllar l'Estatut d'instrument que pot desvertebrar la unitat d'Espanya, especialment per l'apartat que, tot i el seu redactat aigualit, defineix Catalunya com a nació.

A hores d'ara, però, res que vingui de la capital ens hauria d'estranyar. Ni l'actitud presa pel Defensor del Pueblo, ni la negativa del govern Zapatero a cedir les competències en matèria de ports i aeroports, malgrat la manifesta incompetència d'Aena per gestionar el Prat, ni l'intent del ministre Solbes de retallar en aproximadament 700 milions d'euros, el que estableix la famosa disposició addicional tercera de l'Estatut on es recull que l'executiu espanyol invertirà a Catalunya, els propers set anys, l'equivalent a l'aportació catalana al PIB; tot plegat palesa a bastament que l'autonomia, tal com l'entenem els catalans, fins i tot quan és de sostre baix com l'actual, no és gens acceptada per Espanya.

La visió que des de Castella es té de Catalunya, per part de molta gent i de força polítics, és que som un poble conquerit i sotmès per les armes. Això els impedeix poder admetre que seguim exigint el fet diferencial, la plena autonomia (també l'autodeterminació o independència), que exigim el control o gestió de les instal·lacions aeroportuàries o que reclamem que ens sigui transferit el que estableix l'Estatut, ja que un finançament més just i equitatiu encara no ens és possible.

He encapçalat aquest article amb el títol del llibre de Víctor Alexandre, guanyador del premi d'assaig Francesc Ferrer i Gironès d'enguany, no pas per plagiar-ne l'autor, sinó més aviat per subratllar que tots els seus arguments són, dissortadament, el pa nostre de cada dia en les relacions de Catalunya amb Espanya, especialment pel fet que —com ho especifica ell mateix— «fa tres segles que la paraula catalana s'estavella sistemàticament contra el mur espanyol». En aquesta dissortada situació no tota la culpa cal atribuir-la a Espanya, ja que actituds de certs polítics catalans, de certs empresaris, també catalans, d'influir els polítics amb les tesis espanyoles, o de certs intel·lectuals catalans, que més que defensar el concepte de nació catalana, estan defensat les tesis de l'espanyolisme més integrista i ranci. Per sort, com ens diu el mateix Víctor Alexandre, «contra els intents d'agenollar Catalunya dels Serra, Roca, Borrell, Piqué, Boadella, Solé Tura o Vidal-Quadras...» (i tants d'altres que hi podríem afegir), «s'ha imposat la força dels espanyols (vinguts a Catalunya) que l'estan fornint de dignitat...»

És evident que no tots els espanyols vinguts a Catalunya han assumit el concepte de som una nació o que els catalans (per desgràcia, no tots) no ens sentim espanyols. Però també és evident que malgrat tots els intents que des del centre peninsular fan per ofegar la nostra veu, les nostres reivindicacions i els nostres drets, tampoc ells han reeixit en l'intent, com haurien desitjat. Tot i així, no estem avançant prou decisivament vers la plenitud de les llibertats. Si veritablement els catalans volem que Catalunya tingui el rol de nació, haurem de preparar-nos tant intel·lectualment com políticament per saltar el mur, ja que com ens adverteix un castellà de pro com l'Herrero de Miñón, el diàleg o el debat amb Espanya «és un debat estèril perquè no hi ha entesa possible».

Saltar el mur, és el camí per esdevenir lliures. Recórrer aquest camí ha de ser voluntat del poble de Catalunya, malgrat que no tots els polítics hi estan disposats. Hi ha formacions supeditades als partit d'àmbit espanyol, i n'hi ha que només tenen un concepte regional, no nacional, per més que es posin Catalunya permanentment a la boca. Per saltar el mur, cal aprendre de l'exemple de Montenegro, de manera que la ciutadania entengui la marginació financera i estructural que patim i els greus perjudicis que això ens comporta. Quan això s'entengui no serà a Espanya que reclamarem el dret a la independència, sinó a Europa.



Aquest és un servei de notícies creat pel diari El Punt i distribuït per VilaWeb.
És prohibida la reproducció sense l'autorització expressa d'Hermes Comunicacions S.A.