En aquell temps, a la dècada dels setanta, deien que l'aparcament del Dallas era el més gran dels que es coneixien perquè havia de tenir lloc per als tractors de tots els pagesos de la comarca que hi baixaven cada diumenge a la tarda. Però la Carmelita, la mestressa, explicava que no era per als tractors, era per als nois que hi anaven sols amb el seu cotxe per si trobaven plan. I, és clar, era un servei que s'havia de donar. Era l'època de les tortades de Can Boadella i de Can Boix, dels barretets de Can Ciurana i de les delícies de Can Poc i Bo. De les cançons de Robert Cray, dels Temptations i de la Gloria Gaynor. Els anys del Simca 1000, del Dyane 6, de l'R-8 TS, de l'Austin Victoria, del Seat 124 i del 850 especial quatre portes. Tot era més familiar, com ho havia de ser en un poble que encara dormia mig estabornit per la infàmia de la dictadura. El Dallas va obrir el 17 d'abril del 1971 i és ben cert que aquella discoteca va tenir dies de glòria com protegida per una bombolla. N'hi havia molts que s'entretenien fent reunions, escoltant jazz, fumant i discutint com haurien de viure en un país lliure. I n'hi havia d'altres que anaven fent pensant quants cuba libres beurien el cap de setmana. I de beguda en beguda, la Carmelita va fer molts quartos, tants que del negoci en vivien quatre famílies i encara n'havien tingut per comprar una casa a Camprodon, en una urbanització a tocar de Rocabruna.
Van passar els anys setanta, van arribar els vuitanta i aquella antiga granja de pollastres es va convertir en la insígnia de la diversió rural d'un poble amb quatre discoteques, ara ja totes enterrades com la joventut dels que les van estrenar. I van arribar els dies del «Dallas; Porqueres; carretera de Mieres; Banyoles: la discoteca apassionadament encisadora» que es va inventar Josep Maria Amargant a Ràdio Girona. Hi havia dues sales de ball, un cinema, una sala de televisió on les parelles s'anaven a tocar i un frankfurt per als que tenien només ganes de menjar. La Carmelita feia els duros a cabassos. Però tot d'una, aquella esplendor es va començar a florir. I a poc a poc, es va anar resclosint fins que la fortor de la decadència va allunyar els últims clients.
Potser va ser perquè es van perdre els valors de l'optimisme entre la pagesia, però en aquell temple s'hi va anar fent pols fins que una tarda del 2000, vint-i-nou anys d'ençà d'aquell dia d'abril, un parell de joves que havien sortit rebotits d'un altre local a tocar de l'estany van proposar als amos de reactivar el monstre. I a fe de Déu que el van despertar, el monstre. Per Nadal el van tornar a obrir i el dia de la inauguració va engolir dues mil persones. Es van acabar els vasos i els que hi eren encara recorden com els van servir les últimes begudes en una ampolla de Schweepes. La bogeria va durar fins pels volts de començament d'estiu del 2001. Fins que els amos es van veure amb cor de portar-ho sols. Però se la van clavar. Un d'aquells socis que tenien va marxar i el primer dia que no hi era ja no hi havia ningú. La caiguda lliure era inacabable i els deutes s'anaven engrandint fins al punt que no hi va haver cap més solució que vendre. Tal dit, tal fet: encara no havia passat un any i l'edifici, l'aparcament i tot plegat ja era en mans d'un altre. Al principi no va anar bé però al cap d'uns mesos va arribar una gent nova i li van canviar el nom. Es va dir Mystics i va funcionar prou bé. Però el final estava escrit, no hi havia res a fer. I van tancar l'edifici el mes de maig del 2004, sentenciat a convertir-se en una pila de runa i fer espai per la necessitat de creixement a la perifèria de Porqueres, la que afronta amb Banyoles a la banda de la carretera de Mieres. I com que la sentència era ferma, dilluns va fer vuit dies que les màquines hi van passar per sobre. Deien que n'hi havia uns que s'ho miraven de lluny, entristits, com plorant, potser perquè els havien dit que aquell edifici que els havia entès enamorats, emborratxats, emocionats i, segurament, emprenyats enmig d'una batussa, quedaria amagat sota una promoció d'habitatges unifamiliars amb vistes als primers boscos que pugen cap a Rocacorba. I ja mai més ningú no el veuria imponentment blau darrera d'un camp de blat de moro.
