Al començament d'El viento que agita la cebada, un grup de soldats anglesos arriba a una petita població irlandesa i deté un grup de joves. Els mètodes dels soldats són bruscos, agressius i arriben a un to violent quan un dels joves es nega a dir el seu nom en anglès i el diu en gaèlic. El jove insurgent serà torturat i executat pels soldats anglesos. L'escena d'obertura marca el to de la darrera pel·lícula de Ken Loach. D'una banda, la tortura i la violència seran omnipresents en una pel·lícula que no només examina la violència de les forces d'ocupació, sinó també el seu component atàvic. De l'altra, ens trobem amb un producte en què, com en bona part del cinema de Ken Loach, no hi ha terme mitjà: els anglesos van fer brutals els joves irlandesos i aquests tenien tot el dret de defensar-se, malgrat que les seves actituds els porten cap a un estat de guerra en què la crueltat i la injustícia estaven en primer terme. Loach no fa un cinema de la reconciliació, sinó un cinema clarament militant en una ideologia política propera d'arrel social i comunista, de la qual sempre ha estat un abanderat. Un camí que en els darrers temps ha anat acompanyat d'una certa pèrdua de radicalitat en la posada en escena i d'un desig d'elaboració més acadèmica –a vegades gairebé televisiva–, de la qual, en certs moments, El viento que agita la cebada s'acaba ressentint.

La posició ideològica intransigent, i sense matisos, de Ken Loach obre, una vegada més, algunes ferides essencials. Així, després de guanyar la Palma d'Or del Festival de Canes, una part essencial de la crítica anglesa va atacar el film tot indicant que obria una ferida innecessària en recordar la brutalitat dels anglesos i acabava justificant el camí cap al terrorisme de l'IRA. La posició que Ken Loach pren a El viento que agita la cebada em sembla molt més complexa del que moltes vegades s'ha dit. La construcció dramàtica de la pel·lícula es basa sempre a analitzar com el sentiment d'odi contra l'ocupant genera una violència interna que pot acabar esdevenint una violència fratricida. En la primera part, les cartes que juga Loach són molt clares: el poble irlandès lluita contra la brutalitat dels anglesos per aconseguir la independència. Per aconseguir els objectius, els lluitadors irlandesos maten tots els traïdors i executen els terratinents que els han delatat. A partir d'un moment donat, però, Loach ens recorda que els fets no són tan simples i es pregunta què vol dir conquerir la independència. Per Loach, la independència d'Irlanda no pot ser entesa només com una victòria del nacionalisme catòlic, sinó que al mateix temps s'examinen altres problemes d'ordre social i de classe. Tampoc pot ser entesa com un pacte polític amb l'enemic, que acaba assimilant certes concessions a l'imperi. Al final del film la lluita ja no serà una lluita entre dues nacions, sinó una lluita sobre una determinada concepció de la nació, en què els factors socials esdevindran essencials. La lluita d'alliberació es converteix en una lluita simbòlica entre germans, en una ferida interna difícil de cicatritzar.