Cada any hi ha més bogeria per anar a caçar bolets. Els mitjans de comunicació en parlen tant que fa la sensació que al bosc no hi ha res més que flotes i flotes de bolets. Per donar i per vendre. Vet aquí les cues de boletaires que s'hi fan tots els caps de setmana des que l'agost enflaira el setembre i fins, ben bé, a finals de novembre. I si plou a l'estiu, com aquest que acabem de passar, tothom comença a fer el compte enrere dels vint-i-un dies preceptius, els que hi ha des del començament de la ploguda fins al gran dia d'anar a caçar bolets, sempre que el vent faci bondat.

Molts d'aquests boletaires compulsius tornen amb el cistell buit; els que el porten ple, és que saben alguns d'aquests llocs nets de bardissa, rics en matèria orgànica en descomposició a on els micelis fan la seva teranyina subterrània i fructifiquen en llaminers bolets, uns quants de comestibles, d'altres de tòxics i algun de mortal. Per això, no s'ha de tenir por de passar cap vergonya per deixar els que no fan peça. Sempre és més barat això que tres dies de caguetes o que quedar tocat del bolet, per no ser fatalista.

Per això, per anar a buscar bolets, convindria fer un cop d'ull a les nombroses guies publicades —alguns llibres ja porten una colla d'edicions—, totes molt ben il·lustrades i detallades per evitar confusions entre els tòxics i els comestibles. Malgrat això, un dels millors llibres sobre bolets, Puc sembrar rovellons al meu jardí?, d'Enric Gràcia, no té ni una trista il·lustració. Comenta els dubtes i les discussions viciades al llarg dels anys sobre la micologia popular i científica. El micòleg de Blanes en diu «respostes a 150 preguntes sobre bolets». Una de les més adients ara mateix és la manera de collir el bolet. Posa en dubte la recomanació de tallar el bolet que moltes administracions han fet obligatòria: «Els cultivadors de bolets saben, perquè ho han comprovat, que si volen collir bolets durant força temps no és bo tallar-los la cama amb ganivet. Han pogut comprovar que, en temps humit, la zona de tall no se cicatritza i es transforma en la porta d'entrada d'infeccions.» Tant ell com l'Associació Micològica Joaquim Codina, una de les més prestigioses del país, aconsellen desarrelar o descalçar el bolet i, amb una mà, s'arrenca sencer, vetllant, amb dos dits de l'altra prement cap a terra, perquè no segueixi gota de miceli, ja que seria com arrencar la branca fructífera de l'arbre.

Si el bosc és massa brut i hi ha la sospita, fonamentada en una agradable olor de terra molla, mai de la vida no s'hauria de fer servir el rasclet, ja que això és perjudicial per a la majoria de micelis. Gràcia, que en el llibre és molt crític amb la majoria de legislacions sobre bolets, creu que, «en aquest cas, i sense que serveixi de precedent, la legislació apunta en bona direcció».

Un savi boletaire de prop de Gombrèn coincideix amb moltes de les reflexions d'Enric Gràcia. Entre altres coses troba ridícul que a mitjan agost ja es facin aglomeracions a muntanya per un sol quilo, quan la temporada ni tan sols ha començat.

Tot i aquesta reflexió, el boletaire ripollès admet que a zones de 1.500 metres al Ripollès, particularment a la pista forestal d'Espinavell a Setcases, a mitjan agost, si ha estat plujós, és possible de collir-hi algun quilo de rovellons primerencs i ceps. I això a ell li representa un problema gros: la cacera de ceps havia estat reservada als connaisseurs, però ara tot és molt trepitjat.

Temen que hi ha massa caçadors de bolets, temen que la fal·lera per sortir amb el cistell en pot fer perdre la mena, però en cap cas mai de la vida no voldrien que ningú els fes treure cap carnet.