| Contactar amb El Punt - Pobles i Ciutats |
| Qui som? - El Club del subscriptor - Les 24 hores d'El Punt - Publicitat - Borsa de treball | El Punt | VilaWeb | divendres, 19 d'abril de 2019


dilluns, 10 de juliol de 2006
>

La poètica frustrada



cinema /

«LA EDUCACIÓN DE LAS HADAS» / ÀNGEL QUINTANA.

+ Ricardo Darín i Irène Jacob, en un moment del film de José Luis Cuerda. Foto: EL PUNT

En un moment de La educación de las hadas, el personatge en crisi que interpreta Ricardo Darín va a comprar en un supermercat d'alguna població del Montseny. La seva esposa li ha dit que no vol dormir amb ell, que s'han de separar i ell no sap com superar la crisi matrimonial. Al supermercat veu una caixera atractiva –la cantant Bebe–, intenta seduir-la i es recrea amb la seva imaginada solteria, però quan està a punt de fer-ho apareix a la cua de la caixa el pare d'un company d'escola del seu fill i aquest li comença a preguntar sobre la vida familiar. L'escena, situada a l'epicentre del film, no té gaire importància, però resulta significativa d'una manera de fer que contínuament frena la pel·lícula de José Luis Cuerda. Com sol ser massa habitual en el cinema espanyol, els recursos de guió, les solucions fàcils pensades com a plantilla dramàtica, no paren de reproduir-se. Les causalitats del guionista condicionen un relat que es decanta cap a les convencions i no deixa que la pretesa poètica personal de la història flueixi amb normalitat.

Si ens preguntem què és el que veritablement té interès de La educación de las hadas haurem de parlar de la recerca que la pel·lícula vol fer entre el món dels contes infantils i els problemes dels adults, entre la història de soledat i dolor que viuen els protagonistes i, simplement, de la importància que adquireix el territori de l'entonació fadadora que sorgeix des del cor del bosc. Així, els amors matrimonials de Ricardo Darín i Irène Jacob entra en contacte amb una fada sorgida de manera inesperada –Bebe– que porta damunt seu els problemes de l'emigració, però aporta una mirada màgica a l'entorn. Lamentablement, però, tot aquest rerefons que podria haver donat pas a una inspirada mirada personal, plena de petites troballes, es dilueix per culpa de la manera com José Luis Cuerda porta allò complex cap a territoris més convencionals. Les causalitats frenen la fluïdesa de la història, els salts temporals són sempre explicatius i no amaguen cap enigma. Al final, fa la sensació que la pretesa poètica de La educación de las hadas acaba difuminant-se cap a un registre sentimental, cap al model de pel·lícula que simbolitza la figura de Ricardo Darín. Els moments més interessants tenen, però, una protagonista, la cantant Bebe, que malgrat que fa un personatge previsible, sap donar-li el punt d'excentricitat i estranyesa que no s'aconsegueix amb el treball de posada en escena.



Aquest és un servei de notícies creat pel diari El Punt i distribuït per VilaWeb.
És prohibida la reproducció sense l'autorització expressa d'Hermes Comunicacions S.A.