La boliviana Connie passeja recitant una vegada més, amb el seu melodiós espanyol de bolero, el text que ha d'enregistrar. Tres dones gambianes, la Mansita, l'Aida i la Sayo, tradueixen enriolades al sarahule la seva part i es preparen per quan els arribi el torn, mentre que a l'interior de l'estudi, ja amb els cascos posats, la Samira desgrana en amazic, aquella llengua del nord d'Àfrica mal anomenada berber, una selecció de notícies locals i del seu país d'origen. Les notícies, en alguns dels idiomes presents en l'actualitat a Llagostera, conformen la primera part del programa de ràdio Dones d'Arreu que s'emet el dijous i el diumenge a l'emissora local. La resta, ja en català, es dedica a l'experiència vital d'una dona immigrada i al seu país de procedència. Avui, del col·lectiu immigrat falta l'Areta, que és originària del Senegal i que s'encarrega de la locució en manding, però a aquesta hora treballa i la feina, naturalment, té prioritat.

Un grup de dones d'edats, condicions, sensibilitats i cultures diverses s'han proposat donar-nos una lliçó d'optimisme Del grup autòcton i sense poder contenir l'entusiasme, la Carme, que és membre del Gramc, entitat que en aquesta població organitza les parelles lingüístiques i d'acollida a les quals pràcticament totes les participants estan inscrites, i la Ruth, que des de fa un any forma una de les parelles amb la Samira. Elles són les impulsores d'aquest programa que durant l'enregistrament converteix els locals de l'emissora municipal en una solidària i divertida babel femenina. També hi participen la Lluïsa, dona pacient i periodista del món de la ràdio que, com es poden imaginar, aquí és una peça fonamental; la Montse, que amb la Connie ha preparat una recepta de la gastronomia boliviana, i la Núria, que ara mateix està teclejant un text a l'ordinador. I també, en altres mesures, amb altres funcions, l'Esther, l'Elena, la Mercè, i una altra Carme. Un grup de dones d'arreu, d'edats, condicions, sensibilitats i cultures diverses, que s'han proposat donar-nos una lliçó d'optimisme. Certament un programa de ràdio no redueix les desigualtats, ni resol els problemes d'habitatge, ni proporciona papers i prosperitat a qui no en té, ni dissol tots els ressentiments que es coven als nostres barris; però no sé si s'adonen que en el cor de l'impuls potser inconcret però poderosíssim que les anima, en la seva instintiva necessitat d'abatre murs, de trobar complicitats, de conèixer i de comprendre l'altre, hi habita, si em disculpeu el to transcendent, l'esperança. Dotze hores, segons m'expliquen, varen romandre a l'interior d'aquest estudi per enregistrar el primer programa d'una hora de durada. Avui, però, el ritme és molt superior i confien a enllestir-lo en menys de la meitat. Han d'admetre que tanta tenacitat ha de ser per força una bona notícia, una d'aquestes bones notícies que són imprescindibles per poder mirar el futur a la cara.