| Contactar amb El Punt - Pobles i Ciutats |
| Qui som? - El Club del subscriptor - Les 24 hores d'El Punt - Publicitat - Borsa de treball | El Punt | VilaWeb | dimarts, 3 d'agost de 2021


dijous, 22 de juny de 2006
>

L'últim antic de la política

Pasqual Maragall pertany als homes intuïtius i genials que els països i les ciutats necessiten mentre estan en construcció

MANUEL CUYÀS.


+ Maragall amb Serra, Obiols i Solé Tura; amb Diana Garrigosa, i cavil·lant la candidatura del 99 darrere una porta./ Foto: EL PUNT

A la una i deu del migdia d'ahir, dimecres, Pasqual Maragall, tercer president de la Generalitat de la democràcia després de Josep Tarradellas i Jordi Pujol, va aparèixer a la sala Torres Garcia del palau de la plaça de Sant Jaume per dir que no es tornava a presentar. Atenció a l'escenari. L'exalcalde olímpic sempre ha cuidat molt l'escenografia com, sent president, ha demostrat cada Onze de Setembre i en els homenatges a Macià i Companys, els seus republicans antecessors.

La sala Torres Garcia rep el nom del pintor noucentista autor de les pintures que la decoren. Les pintures havien d'haver cobert les parets del saló de Sant Jordi però Torres Garcia no es va entendre amb Josep Puig i Cadafalch, l'arquitecte modernista llavors president de la Mancomunitat i inquilí del Palau, i l'obra va quedar a mitges. La sala que actualment conté les pintures té, al sostre, un enteixinat fet per Puig i Cadafalch. Passats els anys, els dos adversaris artístics conviuen en un mateix saló. Pasqual Maragall, nét del modernisme i fill del noucentisme, tria escenaris de síntesi artística i històrica que diuen moltes coses i en suggereixen moltes més.



L'AUDÀCIA
L'adveniment de la democràcia va exigir polítics audaços i de forta personalitat que suplissin la falta d'estructura política i la feblesa dels partits. Pasqual Maragall en va ser un. Jordi Pujol en va ser un altre. Al costat d'ells s'hi podrien comptar més de dos i més de tres alcaldes de diferents ciutats de Catalunya. Eren personatges, en general, de famílies conegudes, de famílies de tota la vida a escala local o nacional, perquè en aquell moment no se sabia com es comportaria l'electorat i els partits de dreta i d'esquerra van voler-se assegurar, almenys, el vot il·lustrat de les classes mitjanes. Les classes mitjanes catalanes, justetament antifranquistes però molt múrries i lectores de l'anglòfil i catalanista entre línies Destino, havien donat plançons de dreta i esquerra, joves universitaris preparats i viatjats, que es trobaven a punt per construir la democràcia.

LA POLÍTICA
Pasqual Maragall va néixer a Barcelona el 13 de febrer de 1941. El seu avi era el poeta Joan Maragall. El seu pare, Jordi Maragall, arribaria a ser senador. A casa es parlava de literatura i de política. La figura de la mare, Basilisa Mira, valenciana de Monòver –el poble de José Martínez Ruiz, Azorín–, és important. El President s'hi assembla de fesomia i caràcter. Les divagacions verbals, el gust per les paradoxes i l'efecte sorpresa, les maragallades en definitiva, són de can Mira.L'any 1965 es llicencia en dret per la Universitat de Barcelona i es casa amb Diana Garrigosa, amb qui tindrà tres fills. El 1979 es doctora en econòmiques amb una tesi de títol que el perseguirà fins ara mateix: Els preus del sòl. Estudia als Estats Units, fa de professor i entra com a funcionari en l'Ajuntament de Josep Maria Porcioles, un alcalde pel qual Maragall sempre ha projectat l'admiració de fill de la classe mitjana possibilista de la qual ara mateix parlàvem. El 1975, després d'haver militat al Front Obrer de Catalunya sent estudiant, participa en la fundació del PSC. El partit el va posar de número 2 en les municipals del 1979, les primeres de la democràcia, darrere de Narcís Serra.

ALCALDE INDISCUTIBLE
Quan el 1982 Serra va de ministre a Madrid cridat per Felipe González, Pasqual Maragall passarà a ser alcalde. En aquell moment Barcelona ja aspira oficialment i amb possibilitats a ser seu dels Jocs Olímpics de 1992. Ho serà finalment i l'organització de l'esdeveniment més important de Barcelona en els últims segles recaurà en el jove i vital alcalde. Els Jocs van sortir més que bé, Barcelona es va convertir en ciutat de moda a tot el mon gràcies a un canvi espectacular, i el prestigi de Maragall no el posava en dubte ningú enlloc.

Va encapçalar les llistes del PSC en eleccions successives i encara que les va guanyar totes perquè es va convertir en un candidat imbatible, també és cert que no les va guanyar mai per majoria absoluta. Governava amb el concurs d'IC i d'ERC a través d'uns pactes pacífics que anys més tard creuria equivocadament que podria reeditar amb igual bonhomia sent president de la Generalitat.

El PSC va pensar en ell per primer cop com a candidat a desplaçar Jordi Pujol, un altre imbatible, l'any 1995. Maragall, però, encara duia al cap, intacta, la corona de llorer olímpica i va preferir continuar d'alcalde.

Pujol i Maragall van animar molt la vida catalana del moment. Cada un a la seva manera, eren un parell de visionaris que tiraven pel dret. Els productes d'un país i una ciutat en construcció, un país i una ciutat que suplien la falta de poder amb molta obra de govern i molta teatralitat.

Però va arribar un moment que els polítics messiànics, intuïtius, que fan avançar el món a cops de genialitat i que s'havien format en el franquisme i l'antifranquisme van començar a ser observats amb ull de fill avergonyit per unes noves generacions que estaven creant grans, científiques i cartesianes maquinàries de partit. La primera transcendent topada de Maragall amb el PSC va tenir lloc el 26 de setembre de 1997, quan a mitjan mandat va deixar l'alcaldia en mans de Joan Clos i se'n va anar a Roma amb la dona. El partit el va anar a buscar perquè definitivament s'enfrontés a Pujol. Ho va fer amb recel, perquè el PSC no tenia ningú més. Maragall va acceptar. Les primeres eleccions el van conduir a l'oposició –«millor, així n'aprendrem», va declarar–. En les segones es va enfrontar amb Artur Mas i gràcies al pacte amb ERC i ICV va accedir a la presidència de la Generalitat. La història des de llavors és coneguda i es pot dir que va acabar ahir a la una del migdia.

Maragall va llegir els resultats del referèndum de l'Estatut de diumenge i va entendre que un nou enfrontament amb Artur Mas i CiU el podria portar a una derrota. Val més anar-se'n per la porta gran, la de l'Estatut aprovat, i més si el partit que vas fundar i engrandir t'ho facilita d'aquesta manera i t'empeny a deixar-ho.

Maragall ahir, a la sala Torres Garcia, es va treure les ulleres de llegir i de dissimular l'emoció i va anar-se'n fent un gest de comiat que era el d'una manera d'entendre la política.



 NOTÍCIES RELACIONADES

>David Vegara, principal opció de Zapatero

>El PSOE relativitza ara els xocs amb Maragall i elogia el seu «gest», que «l'ennobleix i l'honora»

>Montilla, l'home discret

>El PSC triarà Montilla al juliol i ja prepara el programa electoral

>Saura confia que el tripartit es reediti i Guillot diu que la decisió de l'encara President és «sàvia»

>Maragall, un polític diferent que mereix respecte

>Piqué creu que Montilla seria un pèssim president i que Zapatero ha pressionat Maragall

>Mas agraeix a Maragall que permeti un relleu generacional i de lideratges

>Maragall el breu

>ERC aspira a liderar el catalanisme d'esquerres en la nova etapa

>Ignorància a les aules

>El món de la cultura lamenta l'adéu de Maragall

>Els titulars d'Agricultura i Educació lloen la trajectòria del President

>Els empresaris aplaudeixen la decisió i avalen l'avançament electoral

>ICV demana sis anys i mig de presó per l'exconseller Farreres i dos militants més d'Unió pel cas Treball

>Maragall anuncia que se'n va i que convocarà eleccions per al mes d'octubre

>Ningú era allà per prendre-li el relleu

>Declaració institucional del president de la Generalitat

Aquest és un servei de notícies creat pel diari El Punt i distribuït per VilaWeb.
És prohibida la reproducció sense l'autorització expressa d'Hermes Comunicacions S.A.