Des de l’octubre del 1993, Barcelona té una plaça que homenatja la comunitat gitana de la ciutat: la plaça del Poble Romaní (a la foto), al districte de Gràcia, dedicada, precisament, a les famílies històriques d’aquesta ètnia que viuen en aquest barri. A la ciutat, però, hi ha altres espais freqüentats per la població gitana: la plaça del Raspall, també a Gràcia, i la plaça Herenni, a Sants-Montjuïc, en serien alguns exemples. / M.M. La reconeguda ballarina Carmen Amaya, nascuda al barri de Somorrostro de Barcelona l’any 1913, és la gitana més homenatjada a la ciutat: té un carrer amb el seu nom al districte de Sant Martí i una escultura a Montjuïc. / J.M.
«Som catalans com qualsevol altre», s’afanyen a aclarir tots els gitanos fills de Barcelona quan se’ls pregunta sobre la seva identitat. De fet, la història els dóna la raó: el Manual de novells ardits de l’antic Consell de Barcelona ja feia referència el 9 de juny del 1447 a l’arribada a la ciutat dels gitanos, els egipcians, com se’ls anomenava aleshores, segons destaca el llibre Els gitanos de Barcelona, editat per la Diputació. L’oncle –tractament respectuós que reben els més ancians de la comunitat gitana– Amadeu Reyes, del Centre Cultural Gitano d’Hostafrancs, és encara més gràfic: «La meva besàvia va morir als cent anys, i ja era filla d’Hostafrancs. La meva família viu aquí des de fa més de 300 anys.»
HOSTAFRANCS I LA CERA
Hostafrancs va ser un dels llocs on es van concentrar més famílies gitanes, i encara hi viuen unes 1.600 persones, segons càlculs de l’oncle Amadeu. «En el passat hi havia hostals i cavalleries. I els gitanos hi treballaven amb els animals.» No gaire lluny, al Raval, també s’hi va establir una comunitat gitana. O millor dit, vivien «al barri de la Cera o del Portal», segons puntualitza Josep Ximénez, secretari de l’Associació Cultural La Cera, que explica que era la zona que anava de la plaça Pedró a la ronda de Sant Pau. «Es dedicaven al comerç, la confecció a l’engròs i la restauració.» Ara la majoria, però, s’han traslladat al barri del Poble Sec: «Els xinesos s’han quedat la confecció; la resta dels immigrants, els comerços, i el negoci de la ferralla ha posat fi als contenidors [de recollida selectiva de la brossa].»
També de la Cera prové part de la comunitat gitana del barri de Gràcia. L’oncle Manel Giménez, de la Unió Gitana de Gràcia i tota una institució a Barcelona –medalla d’or de la ciutat i Creu Sant Jordi l’any 2004– explica que s’hi van establir quatre famílies –els Valentins, els Amayas, els Segalés, i els Batistes–, de les quals provenen un 80% dels gitanos que ara viuen al barri, i ell es declara un dels seus descendents directes: de segon cognom es diu Valentí. «Si alguna cosa hem aportat al barri són molts bons envernissadors i antiquaris», explica: els oficis tradicionals dels gitanos a Gràcia. La majoria de les famílies del barri parlen en català, de la mateixa manera que els gitanos de la Cera i Hostafrancs. De fet, l’oncle Amadeu assegura que a la postguerra a Catalunya «els únics que van continuar parlant el català van ser els gitanos». «Per què creu que a la Catalunya Nord es va conservar el català? Pels gitanos», hi afegeix. Malgrat això, el llibre Gitanos de Barcelona, que es basa en un extens treball de camp, destaca que un 69,5% de la població gitana estudiada té el castellà com a llengua d’ús habitual. I és que amb l’onada immigratòria dels anys seixanta a Catalunya, també van arribar moltes famílies gitanes de la resta de l’Estat. És el cas de la família Fajardo, una de les més històriques del barri del Bon Pastor, provinent d’Andalusia. L’oncle Juan és el seu màxim representant, segons explica Maite Nogueira, treballadora social de l’Associació Gitana de Bon Pastor, que també diu que al barri hi ha gent originària de Múrcia i Portugal. Molts, en el passat, van viure en els desapareguts barris de barraques de la ciutat, com ara el Somorrostro i la Perona. De la mateixa manera, d’allà provenen moltes famílies del districte de Nou Barris.
Segons l’Anuari estadístic de la ciutat de Barcelona 1997, a la ciutat vivien aleshores 6.620 persones gitanes autòctones de l’Estat: 1.720 al districte de Sants-Montjuïc; 1.612 a Nou Barris; 1.407 a Sant Martí; 895 a Ciutat Vella; 370 a Gràcia; 364 a Sant Andreu; 102 a l’Eixample; 29 a Sarrià-Sant Gervasi, i 6 a les Corts. Fonts municipals calculen que aquestes xifres hauran augmentat un 10% i que, per tant, la població gitana superaria ara poc més de les 7.000 persones.
DISCRIMINACIÓ
Amb tot, aquest col·lectiu assegura que continua discriminat. Alguns fins i tot diuen que eviten comprar o freqüentar determinats comerços i llocs on, asseguren, no són ben rebuts. I sobretot es queixen de la dificultat de trobar feina. «Agafen abans un pakistanès o un llatinoamericà que un gitano», lamenta José Santos, president de la Federació d’Associacions Gitanes de Catalunya, formada per 47 entitats. De fet, és simptomàtic l’activitat a la qual es dediquen la majoria d’associacions gitanes de la ciutat –més d’una desena–: a oferir suport assistencial i formació professional, a més de reforç escolar per als més joves, en els quals tota la comunitat posa totes les seves esperances.
)
)
)
