dissabte, 4 de març de 2006
> Capote a Palamós: immortalitat i traïció
"Truman Capote, escriptor d'actualitat perquè és el protagonista d'una guardonada pel·lícula biogràfica i candidata als Oscar, va residir a Palamós uns mesos, on va escriure, en una casa del port, gran part d'«A sang freda»"
la contra
JOAN TRILLAS.
""
Truman Capote (Nova Orleans, 1925-Los Angeles, 1984) va viure uns 18 mesos, repartits en tres llargs estius, del 1960 al 1962, a Palamós, a la Costa Brava. Amb vistes a la Catifa i el món portuari palamosí, però també a cala Estreta, Capote va treballar per donar forma a la seva novel·la A sang freda. De com Capote va abordar aquesta novel·la, però a través d'una reflexió sobre la traïció i els escrúpols, se'n vol parlar a la pel·lícula Truman Capote, de Bennet Miller (2005), que es va estrenar la setmana passada.
Aquest «homosexual, drogoaddicte i alcohòlic, a més de geni», com ell mateix es definia, ordenava des de Palamós -i en menor grau des de Platja d'Aro- els seus apunts i escrivia aquest dur relat sobre les arrels de la violència que és A sang freda. Des de la Catifa també es desentenia dels crits d'auxili que li feien Smith i Hickcock, els seus dos protagonistes, els quals havia entrevistat llargament; aquests dos assassins van matar el 1959 una família rural de Kansas. Aquest crim de Kansas, només un breu en un diari local, servia a l'autor per construir un relat dur i sense concessions, el qual, a més, li permetia desfer-se de l'etiqueta de cronista lleuger. Finalment, l'execució dels dos homes va donar-li el gran final que necessitava.
L'escriptor va arribar a Palamós el 1960 de la mà de John Y. Millar, un diplomàtic nord-americà que va llogar-li una casa al port. El periodista de The New York Times Robert Ruark, que tenia casa a Sant Antoni de Calonge, sovint el visitava. Capote feia festes i reunions amb els diferents nord-americans que en els anys seixanta venien a la zona i, sempre franc i directe, exposava les seves inquietuds, mentre treballava intensament. A sang freda es va publicar finalment el 1966 i ja va obtenir el distintiu d'obra mestra.
Ara, el film de Miller i el guionista Futterman se centra en els cinc anys que va passar treballant-hi. Aquesta pel·lícula biogràfica posa la figura a l'abast de les masses i serveix, com sempre passa en aquest gènere, per fabular, mitificant o no, sobre un personatge conegut. La pel·lícula, com és lògic, fa referència a Palamós. Per tant, un film serveix per posar d'actualitat Capote i aquest, col·lateralment, situa en el mapa Palamós. De fet, Capote pot servir per plantejar, igual que les tesis de la pel·lícula de Miller, una reflexió sobre la traïció, però en aquest cas sobre la de la pèrdua del passat, que s'esvaeix com el fum de xemeneies que ja hi no són; Palamós és un poble capaç de gastar-se 6.000 euros per fer una gran escultura de sorra al passeig, i és incapaç de recordar i capitalitzar figures de referència que han desfilat pels seus carrers, com ara el mateix Capote, però també altres escriptors, com Robert Ruark o actrius, com Ava Gardner. No només de sorra i sol ha de viure el sector, diuen.
Hi ha hagut intents, tot s'ha de dir. Ara fa un parell d'anys, un particular va demanar a l'alcaldessa, Maria Teresa Ferrés, que posés una placa commemorativa a la casa del port on va viure l'escriptor. Però si Capote és l'artífex de la novel·la de no-ficció -és a dir, una novel·la sense narrador-, a Palamós ja no hi ha ni casa; es va enderrocar per fer-hi pisos. Aquesta era una edificació menuda, de color vermellós, situada a la zona de la Catifa, a peu de les xarxes. La persona que va fer la petició per posar la placa no era un veí qualsevol. Es tractava de Josep Colomer, empresari hoteler, president de la Cambra de Comerç, i un gran coneixedor de les grans hores que va viure la Costa Brava. Colomer va fer precisament d'intermediari per aconseguir la casa a l'escriptor. A Palamós, doncs, no es recorda Capote, un autor que el que buscava era la immortalitat. A sang freda va ser el seu passaport cap a aquest objectiu; aquella mateixa immortalitat amb la qual somiava en un poema seu d'adolescència: «Com el poderós còndor, he esperat la meva presa. La meva víctima és la immortalitat. Ser algú i ser recordat.»
|
