Un film de Terrence Malick és un esdeveniment perquè, sense oblidar el fet que en trenta anys només ha dirigit quatre films, Malick és un cineasta poeta que crea imatges fascinadores carregades de misteri. I encara ho és més després de La delgada línea roja (1998), una de les més complexes meditacions sobre la bogeria de la guerra. Aquesta pel·lícula té les seves afinitats amb aquesta singular versió de la història (o, de fet, la llegenda) de la princesa Pocahontas que du per títol El nuevo mundo i que té present els quaderns escrits pel capità anglès John Smith, amor de la princesa índia algonquina convertida al cristianisme amb el nom de Rebecca. Les afinitats tenen a veure amb el fet que Terrence Malick, exprofessor de filosofia que no és per res que va dedicar la seva inacabada tesi doctoral a Heidegger, fa presents els horrors derivats de la civilització occidental (amb una tecnologia al servei de la maquinària de la guerra) en contrast amb una naturalesa que, amb els nadius vivint-hi harmoniosament, fa creure en la idea del paradís.
En els primers moments d’El nuevo mundo, situada a Virgínia a principi del segle XVII, la veu en off que es correspon amb els pensaments de John Smith, apunta la idea d’un nou món (i un home nou) on pot abandonar els errors del vell en un repartiment equitatiu del treball i la riquesa. Passat un temps, John Smith s’adonarà que la cobdícia del món (i l’home) vell perseveren en el que serà la gènesi d’una colonització que, com d’altres, es propagarà amb una violència genocida. Que l’hipotètic paradís, doncs, comença a convertir-se en un infern. Però, encara que aquest tema és present en la resta de la pel·lícula, a partir d’un moment concret hi ha una decantació cap a la història d’amor (i de desamor) de Pocahontas, abandonada per John Smith i casada amb un colon amb el qual viatjarà a Londres, on fins i tot serà rebuda pel rei Jacob I. Aleshores, sembla que el film perdi complexitat. Concentrant-se en Pocahontas (que, al capdavall, és una llegenda creada des del punt de vista dels colonitzadors), fins i tot el seu conflicte només sembla d’amor i no d’identitat, com si el pas d’una cultura a una altra el visqués sense cap problema.
Sempre, però, hi ha el sentit de la bellesa de Malick, la manera en què, amb una esplèndida fotografia del mexicà Emmanuel Lubezni, fa present el misteri de la naturalesa, fent sentir vivament la seva fisicitat: el moviment (fins i tot és possible creure que sents l’olor) de les fulles, l’herba i d’altres coses vives. És cert que hi ha una certa tendència al preciosisme, però es fa difícil resistir-se al seu sentit poètic i plàstic, que també és perceptible en les imatges londinenques inspirades en la pintura de l’època.
