dissabte, 18 de febrer de 2006
> Mor als setanta anys Francesc Ferrer, el polític de la pipa i defensor de la llengua
Per exprés desig seu no es farà cap cerimònia cívica ni religiosa, però hi haurà un llibre de signatures a l'ajuntament de Girona
SALVADOR GARCIA-ARBÓS.
Girona
L'home de la pipa, Francesc Ferrer i Gironès, va morir ahir a causa del càncer. Defensor de la llengua, tinent d'alcalde de l'Ajuntament de Girona, exsenador, exdiputat al Parlament, empresari inductor d'un premi FAD i expresident de la Cambra de Comerç, escriptor i activista cultural, Creu de Sant Jordi, home vinculat a El Punt i a Presència des dels inicis, se n'ha anat quan més falta feia. Per exprés desig seu no se celebrarà cap cerimònia cívica ni religiosa, però els ciutadans que vulguin manifestar el seu condol podran signar al llibre instal·lat al saló de sessions de l'ajuntament de Girona. Ferrer va considerar que ja s'havia acomiadat de tothom en l'homenatge nacional del dia de Sant Joan de l'any passat al Palau de Fires de Girona.
+ Francesc Ferrer, en l'homenatge nacional que se li va fer a Girona pel Sant Joan del 2005. Foto: LLUÍS SERRAT
|
«Garcia, me la faràs tu, la necrològica?» «Només si sóc viu i me l'encarreguen...»
Des de l'estiu del 2004, quan li van diagnosticar el càncer, no va amagar, ni en públic, la imminència del destí. «Saps en què vaig pensar quan em van anestesiar per a l'operació del ronyó?» «En què, Ferrer?» «En l'impost de successions!» «...No ho diguis, això.» «No la trobes bona?, ja em diràs quan la publiques.» Tres setmanes després em va venir a exigir per què no ho havia publicat. «Si no ho fas ara, promete'm almenys que ho publicaràs quan escriuràs el meu obituari. Ja em faràs quedar bé, Garcia?» «Aniré dient veritats fins que s'acabi el paper.»
Sovint comentava que no temia la mort. Ho deia amb aquest sentit de l'humor especial, macabre, seguint el camí de la flegma britànica. Ho procurava fins que girava tramuntana. Aleshores, arrauxava i s'encenia com una cerilla.
Vet aquí, en Francesc Ferrer i Gironès o entrava bé o s'entravessava. Va tenir tants admiradors com enemics. Era d'efecte dual, com el fum de pipa: agrada o mareja.
Pels que només el van conèixer d'obra, ha estat sempre un patriota, un defensor de la terra i de la llengua. Per a la posteritat -perquè ell creia en la transcendència de la seva obra en les generacions futures- quedarà La persecució política de la llengua catalana, del 1985. És l'inici de la construcció de l'argumentari modern de la defensa del català. Va fer un treball de documentació més enllà del greuge sentimental. Potser el seu punt de partida és el cor, però va perseverar en l'empirisme. Va demostrar documentalment que els atacs que pateix la llengua catalana no sóc cap invent del present. Quant a la segregació lingüística, va insistir sempre a deixar de lluitar per convèncer els valencians. «El que hem de fer és canviar el nostre Estatut i fer que el valencià sigui la llengua oficial del Principat de Catalunya i acceptar sempre les traduccions dels textos legals fetes al País Valencià.» Va continuar amb La insubmissió lingüística, del 1990, i amb Catalanofòbia. Història del pensament anticatalà, del 2000. L'últim el va presentar l'abril del 2005: El gran llibre per la independència. Mil raons a favor de les llibertats de Catalunya (1461-2005), l'elaboració del qual va compartir amb la malaltia.
Ferrer i Gironès va ser escollit senador el 1977 pel Pacte Democràtic, quan Convergència Democràtica era un partit socialdemòcrata.
Ferrer i Gironès va ser escollit senador pel PSC el 1979, quan el PSC havia de distingir-se pel seu catalanisme. En va ser el senador estel·lar fins al 1993, quan li van dir «prou» i li van exigir que es fes militant si volia continuar anant a Madrid a remenar arxius oficials.
Va voler continuar sent un polític independent. Francesc Ferrer i Gironès es definia com un polític eclèctic, aprofitador del millor de cada ideologia, forjador del propi ideari. Ell ha estat sempre allà mateix, com un bloc granític, «perquè són els altres que s'han mogut», deia.
Un parell d'anys després de sortir del PSC, Àngel Colom el va fitxar per Esquerra, però jo diria que va ser Joan Puigcercós, aleshores encara militant a les comarques gironines. El 1995 i el 1999 va ser elegit diputat al Parlament de Catalunya per ERC. I el 2003 va ser escollit regidor a l'Ajuntament de Girona, van fer un tripartit i va assumir la segona tinència d'alcaldia.
Els convergents de la ciutat de Girona l'havien anat a buscar perquè fos el seu candidat per a les municipals del 1995, cosa que a ell li agradava, perquè a ell el que li hauria agradat ser i no va ser és alcalde de Girona. Asseguren que Jordi Pujol no ho va consentir. Són amics, però no ho va voler, perquè es va sentir traït quan el seu home a Girona, fundador històric de CDC, el 1979 se'n va anar amb la Nova Entesa.
Ferrer i Gironès insistia sempre que ell és dels que feien política avant la lettre. Qui pot dir que en ser nomenat president de la Cambra de Comerç, Indústria i Navegació de Girona, durant el franquisme, va negar-se a jurar els principis del Movimiento, el partit únic del règim? Com a empresari, gerent d'una empresa immobiliària, va encarregar el disseny d'un edifici d'habitatges de protecció oficial a l'arquitecte Arcadi Pla. I Arcadi Pla va guanyar el FAD el 1999.
Va néixer el 26 de juliol del 1935 i va morir el 17 de febrer del 2006. La seva esposa, arxivera i mà dreta, Montserrat Pumarola; els seus fills, Jofre i Mariàngels, Ariadna i Narcís, i Bruna, i els néts, Laura, Artau, Xènia, Amòs i Aniol; els seus germans, Narcís i Roser, Dolors i Manel, faran la cerimònia de comiat en la més estricta intimitat.
|
)
