| Contactar amb El Punt - Pobles i Ciutats |
| Qui som? - El Club del subscriptor - Les 24 hores d'El Punt - Publicitat - Borsa de treball | El Punt | VilaWeb | dimecres, 19 de febrer de 2020


dijous, 12 de gener de 2006
>

Abeurar en el mar de la memòria

Caterina Pascual Söderbaum debuta en la literatura catalana amb «El sonet de la respiració», quatre històries enllaçades pel mite d'Orfeu que ja van enlluernar la crítica sueca fa cinc anys

EVA VÀZQUEZ.

+ Caterina Pascual, resident a Jafre, ha escollit el suec, la llengua materna, per expressar-se literàriament. Foto: EUDALD PICAS.
Ella diria que no és una traductora eficient, almenys no segons els moderns criteris de diligència productiva, pels quals difícilment es toleraria que algú dediqués més d'una setmana a indagar les particularitats d'un determinat adob de cultiu per donar sentit a una sola paraula sense que perdi ni un dels minerals que el componen, en el pas d'una llengua a una altra. Però així és com sol treballar Caterina Pascual Söderbaum (Lleida, 1962), filla de pare català i mare sueca i establerta, després d'anys de residència a Menorca, Alemanya, Argentina i el Brasil, a Jafre (Girona); així redactava també els seus informes de lectura per a una editorial barcelonina: apropiant-se el text, buscant-hi l'entrellat com si d'aquell document depengués el dia i l'hora del judici final. Quan ha estat ella, qui ha escrit, ho ha fet amb idèntica demora i amb la mateixa maniàtica obsessió, i tant de fanatisme ha rebut reconeixement des del seu primer llibre: Sonetten om andningen, publicat en una petita editorial sueca després de vuit anys d'escriptura i reelaboració, va rebre el 2001 el premi Katapultpriset que concedeix l'Associació d'Escriptors de Suècia al millor debut literari de la temporada. Cinc anys després, aquella obra que havia enlluernat els crítics de la pàtria materna apareix en català, en una laboriosa traducció de Lluís Solanes en què Caterina Pascual Söderbaum assegura reconèixer la intimitat mineral de la seva veu. El sonet de la respiració, saludat com una de les novetats literàries més estimulants de l'any que comença i que presenten demà (20 h), a la Llibreria 22 de Girona, el crític Ponç Puigdevall i l'editor Felip Ortega, és una elegia d'alta concentració poètica estructurada en quatre parts, quatre contes enllaçats per finíssimes partícules que salten d'una història a l'altra i s'hi emboiren misteriosament, com en una platja crepuscular on el lector hagués de buscar, com diu un dels personatges, alguna cosa petita que hi hagués perdut. El descens a l'infern per recuperar un tresor preciós -l'amor, en tres de les quatre històries; la vida, en la darrera- apareix en el llibre des de la citació del poema de Rilke de l'encapçalament, en què Orfeu ja és invocat de manera explícita, però el fil mític del déu poeta -i dels seus deixebles, la secta vegetariana dels òrfics, contemporanis dels pitagòrics- flueix per tota l'obra com un corrent inquietant i finíssim a través d'imatges múltiples: l'udol dels gossos, la renúncia a la carn, l'aigua purificadora, el cos i la malaltia, «els mapes daurats» del mar de la memòria, l'encantament de la natura, el son i el malson, l'ofec, la fatalitat dels nombres, l'esperança de ser salvat per un cant sublim. També els llocs, les ciutats, les illes, la insignificança dels cossos observats des de la lluna, contribueixen a donar a El sonet de la respiració aquest «caràcter de jaciment arqueològic» buscat per l'autora. Si el to que en resulta és desesperançat o trist, cosa que Caterina Pascual Söderbaum admet només titubejant, és perquè cada història tracta dels «lligams irremissiblement trencats: amb una altra persona, amb una terra, amb un pare, amb la vida mateixa», però potser també perquè, de petita -afegeix amb un lleu sarcasme-, solien adormir-la amb aquella cançó que comença «Dicen que por las noches no más se le iba en puro llorar...», o perquè fa cosa de quinze anys -i aquí el to esdevé greu-, en una situació d'angoixa radical, va experimentar allò que els psicoterapeutes anomenen primal scream: «El dolor que vaig sentir em va fer caure enrere, vaig perdre la visió i vaig endinsar-me en una mena de túnel envoltada per un fort corrent d'aire; era com si hagués caigut dins el meu propi esòfag. Va ser aquest crit, que em va posar en contacte amb el tema de la respiració, de l'anatomia, en definitiva, un dels camps magnètics, junt amb la poesia, al voltant del qual s'organitza el llibre.» Els personatges de Caterina Pascual Söderbaum, en efecte, poden sentir-se fatalment perduts, abandonats en algun racó sinistre de l'univers, perquè el ventre els impedeix veure's els pèls del pubis quan s'asseuen a la tassa del vàter. O al contrari, experimentar un amor desaforat només de sentir la paraula tomàquet servida dins d'una amanida i amb ella haver concebut la possibilitat de ser ingerits com una polpa dolça per aquells a qui estimen. Tant en un extrem com en l'altre, l'escriptora catalanosueca crea, com el cant òrfic, bellíssims paradisos de literatura autèntica. EL SONET DE LA RESPIRACIÓCaterina Pascual SöderbaumTraducció: Lluís Solanes Editorial: RBA-La Magrana Pàgines: 128 Preu: 16 euros LLIBRES

 NOTÍCIES RELACIONADES

>Un regal per als lectors

Aquest és un servei de notícies creat pel diari El Punt i distribuït per VilaWeb.
És prohibida la reproducció sense l'autorització expressa d'Hermes Comunicacions S.A.